El passat mes d’octubre es va publicar un article sobre l’insomni al New England, en el qual destacava:
-El diagnòstic de l’insomni és clínic (esmenta els criteris diagnòstics del DSM-5): insatisfacció en la qualitat i quantitat de la son, acompanyada de dificultats pel funcionament correcte al llarg del dia (fatiga, somnolència diürna, dèficit d’atenció, concentració o memòria, alteració de l’estat d’ànim, problemes de conducta, entre d’altres), com a mínim tres nits a la setmana, durant un mínim de 3 mesos.
– La polisomnografia únicament està indicada en casos de sospita de síndrome d’apnees de la son, moviments periòdics d’extremitats i parasòmnia.
– L’avaluació dels pacients ha d’incloure una història mèdica i psiquiàtrica complerta, així com una valoració detallada sobre les conductes relacionades amb la son i els símptomes.
– El tractament de primera línia és la teràpia cognitiva conductual (inclou establir objectius realistes per la son, limitar el temps al llit, abordar les creences desadaptatives sobre l’insomni i practicar tècniques de relaxació).
– En els casos en què l’insomni sigui degut a un factor precipitant ben definit, els fàrmacs aprovats per la FDA estarien indicats [benzodiazepines, antidepressius amb efecte sedant (trazodona a dosis entre 25-100 mg i la mirtazapina 15 mg (recordar que a dosis baixes té més efecte hipnòtic), agonistes del receptor de la melatonina i la gabapentina, entre d’altres]. Però fa èmfasi que l’ús d’aquests fàrmacs durant un perllongat període de temps es pot considerar únicament en pacients amb insomni sever que no responen a altres teràpies.
L’insomni és una síndrome geriàtrica molt freqüent. Els fàrmacs emprats són potencialment inapropiats en població anciana degut als seus efectes secundaris (sedació, risc de caigudes, delirium…). Per això és primordial l’abordatge mitjançant les mesures no farmacològiques i informar al pacient dels efectes perjudicials dels fàrmacs sedants.
Cita bibliogràfica: N Engl J Med. 2015 Oct 8;373(15):1437-44.