Els pacients amb DM 2 presenten una elevada morbimortalitat com a conseqüència de les complicacions microvasculars i macrovasculars que comporta la hiperglucèmia a llarg termini.
.
Els resultats del major estudi realitzat en aquest tipus de pacients, l'UKPDS, va demostrar que el tractament intensiu de la hiperglucèmia pot reduir l'aparició de complicacions microvasculars (retinopatia, nefropatia i neuropatia).
.
En canvi, en relació a les complicacions macrovasculars, només s'ha demostrat una reducció significativa de la morbimortalitat cardiovascular en el subgrup de pacients amb excés de pes tractats amb metformina, i un estudi observacional on insulina i sulfonilurees tindrien aquest mateix efecte a llarg termini.
.
Es per això, el tractament de la hiperglucèmia s'ha de contemplar com a part de l'abordatge integral del conjunt de factors de risc que solen presentar aquests pacients com són la hipertensió, la dislipèmia o el tabaquisme.
.
L'elecció de fàrmacs per al tractament de la DM 2 és un tema actual i d'especial interès. Té una gran rellevància en els últims anys per l'augment de les opcions farmacològiques disponibles, amb la consegüent pressió per a la seva introducció i el continu canvi que s'està produint en el seu maneig.
.
La dieta i l'exercici físic junt amb un adequat ús escalonat dels fàrmacs clàssics, metformina, sulfonilurees i insulines, suposen la base del tractament per a la majoria dels pacients.
.
La resta de fàrmacs són considerats alternatives quan aquests no poden utilitzar-se.
.
Els nous fàrmacs basats en l'efecte de les hormones incretines, sitagliptina, vildagliptina i exenatida, presenten mecanismes d'acció nous, però per poder avaluar el seu lloc en la terapèutica es necessiten dades del seu efecte sobre la morbimortalitat i seguretat a llarg termini.
.Conclusions
1.- La metformina es considera el tractament d'elecció en els pacients amb DM 2, particularment en aquells amb excés de pes o obesitat, llevat dels casos d'intolerància o contraindicació.
1.- La metformina es considera el tractament d'elecció en els pacients amb DM 2, particularment en aquells amb excés de pes o obesitat, llevat dels casos d'intolerància o contraindicació.
.
2. Quan el control glucèmic no és adequat en monoterapia, l'associació de metformina i sulfonilurea és la més efectiva i amb major experiència d'ús i, per tant, d'elecció sempre que no hi hagi contraindicació o intolerància a algun d'ells.
.
3. La triple teràpia oral pot considerar-se una alternativa a la insulinització, encara que aquesta última és més cost/efectiva i d'elecció quan existeixen nivells molt elevats de HbA1c.
.
4. El paper dels inhibidors de la DPP-4 estaria restringit a la teràpia dual quan existeix intolerància o contraindicació ametformina i/o sulfonilurees i en triple teràpia(sitagliptina) quan no s'accepti la insulina.
.
5. Exenatida pot considerar-se una alternativa a la insulina en aquells casos en que l'obesitat sigui un factor limitant per a la insulinització. Es tolera pitjor i el seu perfil de seguretat planteja incerteses respecte al risc de pancreatitis i alteracions renals.
.
6. Les recomanacions actuals consideren a les glitazones com a fàrmacs de segona i tercera línia, en casos en els quals hi ha un mal control glucèmic i intolerància o contraindicació als altres ADO disponibles.
Abans d'utilitzar-les és important fer una valoració individualitzada del risc cardiovascular dels pacients.
.
.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada