La decisió de fer-se o no un PSA (prova que s'utilitza per diagnosticar el càncer de pròstata) és molt important. Hi ha qui pensa que és "només una anàlisi", però el cert és que una vegada hem decidit fer-lo ens fiquem en una roda de conseqüències imprevisibles.
“Bon dia, doctor, venia per això de mirar-me la pròstata”. Aquesta pot ser la frase estàndard d’un pacient home de més de 50 anys que acudeix a la consulta sovint induït per algun familiar o amic. Li preguntem sobre els possibles símptomes i ens trobem amb un home que no té cap simptomatologia i que acudeix bàsicament per la prevenció del càncer de pròstata. L’expectativa, sovint resignada, del pacient en aquest moment és que li practiquem sense dilació un tacte rectal i li demanem una anàlisi anomenada PSA.
Cal fixar-se en la cara de sorpresa, agraïda, del pacient quan li diem que el tacte rectal no l’utilitzem per estudiar la pròstata en un pacient sense símptomes, i que la prova del PSA no està clar que tingui més benefici que risc. Atesa la incertesa que hi ha sobre això, li lliurem un document informatiu (instrument d’ajuda a la decisió) perquè disposi de la informació adequada i decideixi ell si vol o no vol fer-se l’anàlisi.
Però… com pot ser que una activitat preventiva diguin que potser no té benefici? Difícil resposta. Anar “en contra”, aparentment, del “millor prevenir que curar” és complicat, per una part perquè és anar a contracorrent, però sobretot, perquè és molt difícil d’explicar… i de comprendre. Intentarem fer-ho en aquestes poques línies. El plantejament del diagnòstic precoç del càncer de pròstata (de fet, del càncer en general) es fonamenta en la idea que qualsevol càncer que trobem, com abans sigui millor, ja que tenim més possibilitats d’aplicar un tractament curatiu. Però la medicina no és una ciència exacta, les malalties no tenen un comportament que sempre es pugui predir, i és per això que aquesta idea de la prevenció que resulta tan senzilla i clara ensopega, en la pràctica, amb alguns aspectes que condicionen totalment la seva aplicabilitat.
El càncer de pròstata està present en molts homes. Molts més dels que ens pensem. Així, sabem que més del 40% dels homes entre els 40-49 anys, i més del 70% en homes de 70 a 79 anys tenen un càncer de pròstata. Però la majoria d’aquests càncers mai es desenvoluparan i gran part d’aquests homes moriran de qualsevol altra cosa sense que el seu càncer s’hagi desenvolupat mai. De fet al nostre país s’estima que de 40 homes que moren, 39 ho fan per altres causes.
Per diagnosticar el càncer de pròstata s’utilitza una prova que s’anomena PSA. El PSA es determina mitjançant una simple anàlisi de sang. El resultat del PSA no és un SÍ o NO, és una xifra determinada, i per acord d’experts es decideix que a partir d’un determinat nivell es considera elevat (sospitós de càncer) i per sota d’aquest nivell la xifra es considera normal. Però en la pràctica hi ha molts homes que tenen un PSA alterat i no tenen càncer i molts que tenen un PSA normal i sí que tenen un càncer. Hi ha un bon enrenou. Per això, Richard Ablin, el descobridor del PSA, en una entrevista publicada al New York Times el 2010 deia que el PSA era un desastre de salut pública.
Així doncs, què passa quan apliquem la prova? Doncs que trobem sovint un PSA elevat (sospitós) en homes que no tenen càncer (és el que s’anomena un fals positiu). I què passa amb aquests homes? Se’ls hi realitza una biòpsia de pròstata que sortirà negativa, atès que són falsos positius, però no hi ha manera de saber si estem davant d’un pacient que no té càncer o és que en els diferents punts de la pròstata on s’ha fet la biòpsia a l’atzar, no l’hem pogut localitzar. Ja tenim un greu problema d’incertesa i angoixa… que no sabem quan s’acabarà.
“Però els que tenen un PSA normal almenys estaran tranquils”, podem pensar. Doncs tot el tranquils que puguin estar sabent que en més d’un 10% dels homes de més de 50 anys que tenen un PSA normal hi trobaríem un càncer de pròstata si féssim una biòpsia.
Per tant, moltes persones no desenvoluparan mai el càncer, però si el busquem, el trobarem en molts casos i no sabem distingir bé els que es desenvoluparan d’aquella majoria que mai donaran problemes. Conclusió, els tractarem a tots i tots rebran els efectes secundaris dels tractaments (incontinència urinària i impotència sexual). En realitat haurem “curat” a molts homes d’una malaltia que mai haurien tingut.
“Però almenys haurem salvat als que sí que desenvoluparien un càncer”. Bé, doncs actualment, ni tan sols això està clar. Els estudis posen en dubte que el fet d’anticipar el diagnòstic millori de manera clara els resultats. Pot resultar sorprenent, però això és el que conclouen la majoria dels estudis que s’han fet. En el fons, quan ens decidim a fer-nos el PSA estem fent com a la pel·lícula “Salvar al soldado Ryan“, ens embarquem en un escamot que ha de córrer un gran risc (els efectes secundaris de “curar” una malaltia que mai tindran) per mirar de salvar una vida. Però el cert és que no sabem si som nosaltres el Ryan, i ni tan sols està clar que el Ryan es pugui salvar.
Això doncs, la decisió de fer-se o no un PSA és molt important. Hi ha qui pensa que és “només una anàlisi”, però el cert és que una vegada hem decidit fer-lo ens fiquem en una roda de conseqüències imprevisibles. Si no volem entrar en la roda, ho hem de decidir abans de fer l’anàlisi, després ja no hi som a temps.
DOCUMENTACIÓ I INFORMACIÓ ANNEXA
