Hem d'aconsellar prendre el pols?

Font original: 3 Clics

La cerca activa de fibril·lació auricular (FA) mitjançat la palpació del pols en pacients  ≥ 65 anys amb signes o símptomes indicatius de FA, realitzat a l’atenció primària, és una estratègia més efectiva que el cribratge sistemàtic en pacients que consultin per qualsevol motiu. El cribratge en els pacients simptomàtics també augmenta la detecció d’altres tipus d’arítmies. De moment no hi ha prou evidències per recomanar el cribratge poblacional de la FA en persones grans.

La fibril·lació auricular (FA) és l’arítmia sostinguda més freqüent i comporta un elevat risc de morbi-mortalitat. De vegades la FA es diagnostica de forma casual o per presència de símptomes inespecífics. Tot i que existeixen diverses estratègies que possibilitarien el diagnòstic d’aquests casos  (cribratge poblacional, oportunista a la consulta, en pacients seleccionats, etc.) no existeixen evidències suficients que avalin el cribratge de la FA mitjançant la palpació del pols en tota la població o de forma oportunista, tampoc en les persones grans (majors de 65 ó 75 anys).  

Aquest assaig clínic aleatoritzat va avaluar l’efectivitat del cribratge oportunista a través de la palpació del pols en pacients amb símptomes i/o complicacions i seqüeles associades a la FA. Van participar un total de 368 professionals sanitaris d’atenció primària (218 metges/ses i 101 infermers/es) procedents de 48 centres d’atenció primària, localitzats en 20 províncies espanyoles. Els professionals es van aleatoritzar en dos grups. En el grup experimental (GE) es va realitzar cribratge mitjançant la palpació del pols radial en tots els pacients que consultaven, independentment del motiu de consulta. En el grup control (GC) aquest cribratge es va efectuar únicament als pacients amb símptomes indicatius de FA (malestar general, fatiga, dispnea, dolor toràcic, palpitacions, mareig, disminució de la resistència a l’activitat física) o amb complicacions o seqüeles potencialment atribuïbles a la FA (ictus, incloent accidents isquèmics transitoris).  Es va mesurar el pols radial i, en cas que fos irregular, es va realitzar un ECG. També es va fer ECG als pacients amb un pols dubtós o no concloent.

Es van reclutar 6.990 pacients. Els criteris d’inclusió van ser tenir una edat ≥65 anys,  l’assistència al centre de salut per altres problemes sanitaris i l’acceptació d’entrar a l’estudi. Es van excloure els pacients ja diagnosticats de FA. En el GC la proporció de pacients amb edat a partir 80 anys va ser superior al GE (9.3% vs 5.6%). En el GC també es va observar un major nombre de factors de risc cardiovascular i morbilitats associades.

Es va detectar un pols irregular en el 4.3% dels pacients del GE i el 15% del GC. Els pols va ser incert o no concloent en el 2% del GE i en el 7.6% del GC. El 87.6% dels pacients del GE no presentaven símptomes de FA. Aquest percentatge va ser mínim (3%) en els pacients del GC, ja que la majoria va ser seleccionat per l’existència de símptomes i no tant per la presència de seqüeles. Els símptomes més freqüents van ser dispnea, mareig, palpitacions, dolor toràcic i disminució de la resistència a l’activitat física. Es van detectar un total de 2.3% casos nous de FA, un 1.1% dels pacients en el GE i un 6.8% dels del GC. El risc relatiu (RR) va ser de 0.16 (IC 95% 0.11-0.21) i la reducció absoluta del risc (RAR) va ser del 5.7% (4.77-6.49) a favor del GC. El NNC va ser de 17.7. Es van detectar altres alteracions de l’ECG en el 4.4% (2.8% en el GE i 10% en el GC).

Per tant, la cerca activa a través de la palpació del pols en persones ≥ 65 anys amb símptomes i/o seqüeles atribuïbles a FA, realitzat a l’atenció primària, és més efectiu que el cribratge oportunista a totes les persones d’aquesta edat que consultin per qualsevol altre motiu.

Davant la manca d’evidències sòlides a favor d’un cribratge poblacional o oportunista de la FA i tenint en compte els resultats d’aquest estudi, sembla més raonable i útil realitzar una cerca activa de persones grans amb símptomes o signes que ens facin sospitar l’existència d’una arítmia i realitzar l’exploració física pertinent, que ha d’incloure la palpació del pols. 

* NNC: nombre necessari de cribratges (nombre de persones a qui cal realitzar el cribratge per detectar un cas).     

Referències

1. González-Blanco V, Pérula-De Torres JA, Martín-Rioboó E et al. Cribado oportunista de fibrilación auricular frente a detección de pacientes sintomáticos de 65 años o más: ensayo clínico controlado por clúster. Med Clin. 2017; 148 (1) :8-15. link

Nova Guia de Fibril·lació Auricular de la SEC

Darrera Guia de la Societat Europea de Cardiologia, recentment publicada, i es resumeixen les novetats més rellevants: novetats en FA

Font original: Sardomitas

RESUM DE LA GUIA

Abordatge de la Fibril·lació auricular

Molt bona presentació d'una de les patologés més prevalentes a l´AP realitzada per Unitat Docent Medicina de Família i Comunitaria. Canet de Mar PSAP; Girona Gerard Brugué, Enric Estévez

Guia europea en castellà 2016 de la la fibril·lació auricular

Traduïda al Castellà

Guia ESC 2016 sobre el diagnòstic i tractament de la fibril·lació
auricular, desenvolupada en col·laboració amb l'EACTS

Grup de Treball de la Societat Europea de Cardiologia (ESC) per al diagnòstic i tractament de la fibril·lació auricular

Desenvolupada amb la col·laboració especial de l'European Heart Rhythm Association (EHRA) de l'ESC

Aprovada per l'European Stroke Organisation (ESO)

DOCUMENT

La teràpia pont anticoagulant previa a la cirurgia augmenta el risc sagnats!

Guies 2016 de la Societat Europea de Cardiologia sobre el maneig de la Fibril·lació Auricular. Els 20 punts més rellevants per al Clínic.

En el marco del recién concluido Congreso Europeo de Cardiología en Roma, la Sociedad Europea de Cardiología publica sus más recientes guías de manejo de la Fibrilación Auricular 2016.  A continuación les presentamos los 20 puntos más relevantes de esta nueva entrega.  

1.- La Fibrilación auricular es una entidad frecuente: 1 de cada 4 adultos de mediana edad presentará FA en algún momento de su vida.  

2.- Si bien es una enfermedad  mas prevalente en hombres, las mujeres que la padecen tienen mayor riesgo de mortalidad, embolismo a SNC y sintomatología que los hombres. 

3.- El diagnóstico de FA se establece mediante electrocardiografía, una tira de ritmo que muestre al menos 30 segundos de ritmo irregular (R-R absolutamente irregular) con ausencia de onda P. 

4.- La aparición de un evento de alta frecuencia auricular en el interrogatorio de un marcapasos o dispositivo de estimulación cardiaco, que dure más de 5-6 minutos con una frecuencia > a 180 lpm. debe considerarse un marcador de riesgo de FA, lo que obliga a descartar FA mediante registros electrocardiográficos continuos prolongados.

5.- Se ha detectado FA hasta en cuarta parte de todos los pacientes que sobreviven a un EVC Isquémico. Por lo que el monitoreo prologado de todos los pacientes que sobreviven un EVC es recomendado. 

6.- La escala de la European Heart Rhythm Association permite clasificar la dimensión de los síntomas del paciente con FA. EHRA tipo I, IIa, IIb, III, IV 

7.- Se recomienda realizar un ecocardiograma trasnstorácico a todos los pacientes con diagnóstico reciente de FA para guiar conducta terapéutica. 

8.- La evaluación del correcto control de frecuencia se debe hacer con monitoreo ECG prolongado (Holter). 

9.- El puntaje CHA2DS2VASc es una herramienta útil en la decisión sobre el inicio de anticoagulación oral. Se benefician de anticoagulación oral todos los hombres con un puntaje mayor a 1 y las mujeres con un puntaje superior a 2. Es indicación absoluta de anticoagulación todos los hombres con un puntaje igual o mayor a 2 y las mujeres con un puntaje igual o superior a 3.

10.- El uso de antiagregantes plaquetarios no reduce el riesgo embólico y si incrementa el riesgo hemorrágico por el que no se recomienda su uso en ninguna circunstancia. 

11.- El uso de antagonistas de la Vitamina K o Anticoagulantes Orales directos se recomienda para la prevención de embolismo sistémica en FA. En pacientes con prótesis valvulares mecánicas o estenosis mitral moderada a grave no deberán usarse anticoagulantes orales directos. 

12.- La exclusión y la oclusión de la orejuela izquierda mediante cirugía o dispositivos percutáneos son alternativas prometedoras para los pacientes en donde la anticoagulación oral está contraindicada o es complicada. Debe será considerada en todos los pacientes con indicación de anticoagulación oral pero contraindicaciones absolutas para el empleo de anticoagulantes (Recomendación IIb nivel de evidencia B).  En todos los pacientes con FA que por cualquier razón sean llevados a cirugía cardiaca deberá considerarse la oclusión o exclusión quirúrgica de la orejuela como parte del procedimiento quirúrgico. En todos los casos donde sea posible, se recomienda continuar la anticoagulación oral a pesar de que ya se haya realizado oclusión de la orejuela izquierda (Recomendación I) . 

13.- Las escalas de riesgo de sangrado deberán guiar al clínico para buscar modificar los factores de riesgo implicados en una mayor probabilidad de sangrado. 

14.- ¿Cuando reiniciar anticoagulación tras un EVC isquémico en un paciente con FA?

15.- Recomendaciones al manejo del paciente anticoagulado que presenta sangrado agudo

16.- Recomendaciones para el manejo de la terapia anticoagulante en pacientes con FA y SICA:

17.- Para el control de frecuencia aguda se recomienda el empleo de Beta bloqueadores o Diltiazem/Verapamil sobre digoxina debido al inicio rápido de acción de los primeros comparados con digoxina. En pacientes con disfunción asistólica los betabloqueadores y la digoxina son preferidos sobre el uso de calcio antagonistas, por el riesgo de depresión miocárdica observado con los últimos. En casos seleccionados, especialmente pacientes críticos, la amiodarona puede ser útil en el control de frecuencia. Se deberá considerar siempre la cardioversión eléctrica en los pacientes inestables. 

18.- Para el control crónico  de la frecuencia cardiaca los betabloqueadores son la primera línea de tratamiento. Calcio antagonistas son una alternativa eficaz. El uso de digitálicos es especialmente útil en pacientes con disfunción sistólica. El objetivo es mantener la frecuencia cardiaca en reposo < a 110.

19.- Recomendaciones para el control del ritmo en FA de reciente inicio 

20.- Recomendaciones para control de ritmo a largo plazo: 

 

Guías ESC Fibrilación Auricular 2016

Dr. Carlos Sierra  Cardiólogo – Electrofisiólogo

Novetats en el tractament de la fibril·lació auricular

Ablación con catéter

Un registro de la Sociedad Europea de Cardiología da una idea del manejo y los resultados de la ablación de la fibrilación auricular (FA) en Europa¹. Tras 1 año de seguimiento, el éxito sin fármacos fue del 41% y con fármacos, del 73%, con un 1,7% de complicaciones mayores.

Diversos estudios intentan demostrar sin éxito que el abordaje del sustrato, más allá del aislamiento de las venas pulmonares, incrementaría estos resultados. Así, la realización de líneas adicionales y la ablación de electrogramas fraccionados o de áreas de frecuencia dominante no aportaron beneficio añadido^2, 3. Además, los grupos de ablación adicional tuvieron mayores tiempos de procedimiento, con mayor riesgo potencial de complicaciones. Por lo tanto, actualmente el aislamiento de venas pulmonares es el procedimiento más eficaz para el tratamiento de la FA.

Sin embargo, la capacidad para conseguir un aislamiento transmural y permanente con las técnicas actuales es limitada, centrándose los avances tecnológicos en la optimización del procedimiento. Al valorar la fibrosis auricular con resonancia magnética cardiaca, raramente se aprecia una escara completa en las zonas previamente ablacionadas. No parece que este dato se asocie a las recidivas, pero sí la fibrosis basal y la no incluida en las zonas de ablación⁴. La utilización de catéteres con sensor de fuerza de contacto crea lesiones más eficaces y persistentes y permite obtener mejores resultados en el seguimiento⁵. La ablación con crioenergía ha mejorado con la incorporación de balones de segunda generación y ha obtenido resultados similares a los de la radiofrecuencia⁶. La ablación con catéter-balón con energía láser se incorpora con un perfil de eficacia y seguridad aceptables, aunque son necesarios estudios con seguimiento a largo plazo⁷.

Manejo de los pacientes tras la ablación

El estudio AMIO-CAT⁸ ha demostrado que el uso de amiodarona durante los primeros 3 meses tras la ablación, aunque inicialmente disminuye las hospitalizaciones por recurrencia y cardioversiones, no reduce significativamente las recidivas a largo plazo.

El tratamiento intensivo del sobrepeso y otros factores de riesgo cardiovascular son claros predictores del éxito y la mejoría clínica tras la ablación^9, 10, por lo que es fundamental su control antes y después de la ablación. Esto se debe en parte a la influencia en el sustrato auricular⁹.

La reducción de las complicaciones embólicas periprocedimiento sigue acaparando mucho interés. El uso continuo de warfarina frente a la terapia puente con heparina se propone como una estrategia eficaz y segura para pacientes con alto riesgo embólico y disminuye las embolias y las hemorragias menores¹¹.

Novedades en el tratamiento anticoagulante oral

Una de las principales aportaciones durante el pasado año en el campo de los nuevos anticoagulantes orales ha sido la disponibilidad del idarucizumab, primer fármaco que revierte rápida y completamente el efecto del dabigatrán¹².

Un subanálisis del estudio ARISTOTLE evaluó el efecto del apixabán y la warfarina en pacientes con enfermedad valvular moderada-grave (excepto aquellos con estenosis mitral grave o con prótesis mecánica). No se encontraron diferencias en cuanto a la tasa de accidente cerebrovascular y embolia sistémica, pero el apixabán redujo tanto la incidencia de hemorragia como la mortalidad¹³.

En pacientes en hemodiálisis, tanto el rivaroxabán como el dabigatrán se asociaron con más riesgo de hospitalización o muerte debida a hemorragia mayor que el tratamiento con warfarina¹⁴.

El estudio ORBIT-AF¹⁵ ha demostrado que la terapia puente con heparina para pacientes con FA no valvular que vayan a someterse a procedimientos quirúrgicos se asocia a mayor tasa de hemorragia y eventos mayores que la suspensión temporal sin terapia puente.

En cuanto al riesgo embolígeno y hemorrágico y el tratamiento anticoagulante, un registro de Taiwán¹⁶ (n = 12.935) puso de manifiesto el beneficio de la anticoagulación oral en el subgrupo de pacientes de bajo riesgo: CHA₂DS₂-VASc (insuficiencia cardiaca congestiva, hipertensión, edad ≥ 75 [doble], diabetes, ictus [doble], enfermedad vascular y categoría de sexo [mujeres])= 1 (varón), 2 (mujer). Un registro danés¹⁷ (n = 39.400) respalda la evidencia de que los pacientes con menor puntuación en la escala CHA₂DS₂-VASc (0 [varón], 1 [mujer]) tienen bajo riesgo embolígeno, pero coincide con el registro taiwanés en que la presencia de un factor adicional supone un incremento significativo en la tasa de eventos embólicos. Por otra parte, el tratamiento con anticoagulantes orales en pacientes con antecedentes de hemorragia intracraneal, en comparación con el abandono de ese tratamiento, no solo disminuye la recurrencia de eventos isquémicos, sino que no se asocia a un incremento en la tasa de hemorragias recurrentes¹⁸.

Finalmente, hay que reseñar que se ha publicado un documento de consenso para el manejo del tratamiento antitrombótico para pacientes con FA y síndrome coronario agudo o intervencionismo percutáneo coronario o valvular¹⁹. En él se hace una llamada de atención a la triple terapia, se aconseja acortarla todo lo posible y se señala la posibilidad de doble terapia temprana y monoterapia para pacientes con enfermedad coronaria estable sin otro factor de riesgo.

Dieta y tratamiento farmacológico antiarrítmico

Se está demostrando la importancia del tipo de alimentación en el campo de la prevención de la FA. En un subánalisis²⁰ del estudio PREDIMED, la dieta mediterránea suplementada con una cantidad determinada de aceite de oliva virgen extra redujo la incidencia de FA en pacientes con riesgo cardiovascular intermedio-alto.

Con respecto a los fármacos antiarrítmicos, persiste la controversia sobre el papel de la digoxina en el tratamiento de la FA. En un reciente estudio²¹ (n = 2.267), esta tuvo un efecto neutro en el tiempo hasta el comienzo de los síntomas y en la hospitalización. En cuanto a la mortalidad, no aumentó entre los pacientes con insuficiencia cardiaca, pero sí entre los pacientes sin ella. También es reseñable el estudio RAFFAELO²², en el que la ranolazina tras la cardioversión de FA no prolongó el tiempo hasta la recurrencia, pero sí redujo la tasa.

Algorisme resum del maneig de la fibril·lació auricular

Algorisme de tractament de l´ACxFA: elecció del fàrmac antiarritmic de la ACxFA per la prevenció de recurrències

Anticoagulants directes en la prevenció de l´ictus i l´embòlia sistémica en pacients amb ACxFA no valvular

Recomanacions pràctiques de maneig clínic

1.- El tractament amb anticoagulants orals requereix d’un ensinistrament del pacient en el maneig de l’anticoagulació tant a curt com a llarg termini. D’aquesta manera, cal un ensinistrament sobre el motiu de l’anticoagulació, durada, signes d’alarma d’hemorràgia o isquèmia i la necessitat de control clínic periòdic. 

2.- El seguiment a llarg termini implica una formació del pacient de forma continuada, una valoració de les possibles interaccions medicamentoses, la funció renal o hepàtica i una vigilància de l’adherència

3.- En determinades situacions haurem de realitzar el pas d’un fàrmac a un altre o la seva interrupció per cirurgia. 

4.- Per regla general, si hem de prescriure un ACOD a un pacient anticoagulat amb AVK, començarem el tractament quan tinguem un INR inferior o igual a 2. 

5.- Al contrari, si hem de suspendre l’ACOD, començarem amb acenocumarol o warfarina i heparina de baix pes molecular fins a arribar a un INR en marge terapèutic.

6.- Les interrupcions del tractament per realitzar procediments quirúrgics són freqüents en aquests pacients. 

7.- Caldrà valorar la funció renal del pacient i, per tant, la semivida del fàrmac, i el risc de sagnat del procediment. Hhaurem de suspendre el tractament diversos dies per un procediment de baix risc de sagnat, que corresponen a 2 o 3 semivides del fàrmac, mentre que per un alt risc en seran necessàries 4 o 5 semivides

8.- En principi no cal sobreposar l’heparina de baix pes molecular durant aquests procediments. 

9.- El maneig postoperatori depèn del tipus de procediment o cirurgia, complicacions, funció renal i risc trombòtic.

Conclusions

1.- La FANV és un greu problema de salut pública a causa de la seva freqüència, alt risc cardioembòlic i la seva elevada associació amb morbiditat i mortalitat. 

2.- El pilar fonamental del tractament resideix en una eficaç profilaxi antitrombòtica de l’ictus i del tromboembolisme perifèric. 

3.- Les escales clíniques ens ajuden a valorar el risc trombòtic i hemorràgic. 

4.- Malgrat les seves inherents limitacions, durant més de 50 anys, els AVK han estat els únics anticoagulants orals eficaços en la pràctica clínica diària. 

5.- Els ACOD tenen una diana terapèutica definida, un efecte predictible i no necessiten control de laboratori per ajustar la dosi. No obstant això, atesa la seva semivida curta, la manca d’adherència podria causar una disminució en l’eficàcia del fàrmac. 

6.- En el nostre entorn i en determinades guies internacionals s’han d’utilitzar després de valorar una resposta inadequada a AVK (temps en marge terapèutic < 65%) durant almenys 6 mesos. 

7.- Certes particularitats clíniques (risc trombòtic o hemorràgic relatiu, l’edat, pes, antecedents clínics o presa de determinats fàrmacs) i de funció renal o hepàtica ens orientaran a la dosi i l’ACOD més adequat quan aquest estigui indicat. 

8.- Es recomana un seguiment clínic periòdic per valorar l’adherència, funció renal o hepàtica, efectes adversos i possibles interaccions medicamentoses per a aquests anticoagulants. 

9.- Futurs resultats d’eficàcia i seguretat dels ACOD en la pràctica clínica ens aportaran dades interessants sobre el posicionament d’aquests fàrmacs en el tractament anticoagulant de la FANV al segle XXI.

DOCUMENT COMPLERT

Resum ràpid de l'AcxFA

Resum de les noves recomanacions d’anticoagulació o d’antiagregació dels pacients amb fibril·lació auricular (FA)

Resum de la prevenció del risc tromboembòlic en la fibril·lació auricular

Segons les noves recomanacions (1,2), en tot pacient amb FA s’ha de valorar el risc de tromboembolisme amb l’escala CHA₂DS₂VASc d’estimació del risc d’accident cerebrovascular. 

En funció de la puntuació obtinguda es recomana:

• No donar tractament anticoagulant ni antiagregant si la puntuació és de 0 punts o si la puntuació és d’1 punt en dones.
• Considerar l’anticoagulació, prèvia valoració del risc de sagnat amb l’escala HAS-BLED, si els homes puntuen 1 punt.
• Indicar anticoagulació, prèvia valoració del risc de sagnat amb l’escala HAS-BLED, si la puntuació és igual o major a 2.

Els criteris operatius per classificar si el tractament de prevenció del risc tromboembòlic és correcte o incorrecte en els pacients amb FA:

Bibliografia:

• NICE National Institute for Health and Care Excellence. Atrial fibrillation: the management of atrial fibrillation  [Internet].; [citat 5 maig 2015]. Disponible a: http://www.nice.org.uk/guidance/cg180/resources/guidance-atrial-fibrillation-the-management-of-atrial-fibrillation-pdf.
• 2014 AHA/ACC/HRS guideline for the management of patients with atrial fibrillation: executive summary: a report of the American College of Cardiology/American Heart Association Task Force on practice guidelines and the Heart Rhythm Society.
  Circulation. 2014 Dec 2;130(23):2071-104. (pdf)
• Lozano L. Fibrilación auricular. AMF 2014;10(11):639-50. 

Maneig del risc trombòtic en la fibril·lació auricular a l'atenció primària de l’ICS

Nota d’avaluació assistencial del Grup d’Avaluació Estratègica (SIDIAP) 01 | 2015

Aquest és el primer informe d'una sèrie de publicacions de periodicitat trimestral dirigit prioritàriament als professionals assistencials. L’objectiu és proporcionar una retroalimentació d'allò que fem a la pràctica clínica, en aquest cas relacionat amb el maneig del risc trombòtic en la fibril·lació auricular (FA). Es revisen també aspectes teòrics fonamentals o innovadors basats en una revisió recent [1].

En aquest informe s’analitza la població major de 14 anys atesa entre l’agost de 2013 i el juliol de 2014 assignada als equips de l'ICS.

                     Informe breu             Informe llarg     

Com es produeix la fibril·lació auricular? Una imatge val més que mil paraules

Idees Clau

1.- La fibril·lació auricular consisteix aparentment en una sèrie d'impulsos desordenats acumulatius que produeixen canvis permanents en el ritme sinusal normal del cor, com a alteracions anatòmiques, bioquímiques i electrofisiològiques. 

2.- La dilatació progressiva de les aurícules provoca estasis i acumulació de sang. Així mateix, la fibril·lació auricular afavoreix la hipercoagulabilitat, que pot agreujar-se amb la prolongació dels episodis.

3.- A més, molts pacients presenten palpitacions i angina. 

4.- L'ictus és la complicació més temuda a més de la formació de trombes, una pluja contínua de microembòlies que poden ocasionar defectes cognitius.

5.- Amb el temps, pot alterar-se la funció ventricular esquerra, amb aparició de dispnea, intolerància a l'exercici i astènia. 

6.- La miocardiopatía provocada per la fibril·lació auricular comença en poques setmanes i pot ser irreversible.

7.- La recerca sobre el mecanisme i els efectes de la fibril·lació auricular ofereix perspectives importants.

8.- L'objectiu estratègic ideal en relació amb la fibril·lació auricular consisteix a aconseguir un ritme sinusal mantingut i a llarg termini.

VIDEO

Els nous anticoagulants orals en la ACxFA

Nova Guia Pràctica sobre l'ús dels nous fàrmacs anticoagulant orals en pacients amb patologia no valvular . A més aquesta pàgina conté altres recursos que poden ser d'ajuda en la pràctica diària

DOCUMENT

 

 

 

 

Actualització en el maneig de la Fibrilació Auricular (ACxFA) en els Serveis d'Urgències d'Atenció Primària.

L'Arítmia cardíaca per Fibril·lació Auricular (ACxFA) és una patologia en la que tots els metges que treballem en l'àmbit d'Atenció Primària hem d´enfrontar en alguna ocasió.

Si tenim en compte que representa el 3% de les Urgències generals, és fàcil d'imaginar el que representa, en canvi, i malgrat la seva freqüència, encara a molts ens costa el seu maneig, i de fet, existeix molta variabilitat en el seu abordatge depenent que mèdic o que centre ho atengui.

Font Original: Ágora Docente. Blog de la Unitat Docent de Medicina Familiar i Comunitària de Menorca

INFORMACIÓ ANNEXA



Vols saber més coses de la ACxFA?

Recull d´entrades interessants