Breu descripció


Vols informació?

El Metacercador d´Informació Sanitària


El Metabuscador

Loading
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Osteoporosi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Osteoporosi. Mostrar tots els missatges

dilluns, 8 de febrer del 2016

BTAtest i Cas clínic de prevenció de fractures osteoporòtiques i durada del tractament

CADIME 

Aquest test multirresposta i el cas clínic proposats tenen l'objectiu de fomentar el coneixement sobre l'ús racional dels medicaments utilitzats per prevenir les fractures osteoporòtiques, especialment quant a la durada i/o interrupció temporal o definitiva del tractament.Tots dos estan dirigits fonamentalment als professionals sanitaris del Sistema Sanitari Públic.

Ambdues propostes formatives permeten l'autoavaluació de l'aprenentatge i ofereixen a l'usuari la possibilitat d'avaluar l'activitat i enviar informació de tornada si ho desitja.







dilluns, 4 de maig del 2015

La prescripció de bifosfonats i vitamina D no prevé les fractures per osteoporosi en dones majors de 65 anys

Resultat d'imatges de osteoporosiLogotip IDIAP Jordi Gol
Un grup de recerca, format per professionals de medicina d’atenció primària de Lleida (CAP Primer de Maig, CAP Bordeta-Magraners i CAP Cappont) en col·laboració amb la Unitat de Suport a la Recerca Lleida (USR-Lleida) de l’IDIAP Jordi Gol  i el Servei de Farmàcia del Departament de Salut, acaba de publicar a la revista internacional PLOS-ONE els resultats d’un estudi que avalua l’efecte dels bifosfonats sobre el risc de primera fractura per osteoporosi. 
L’estudi, elaborat després de fer un seguiment durant cinc anys d’un grup de 1.604 dones majors de 65 anys tractades amb bifosfonats i/o vitamina D, conclou que no es pot determinar l’efecte beneficiós de la prescripció de bifosfonats com a prevenció de la primera fractura. Tot i que encara es recomana aquesta medicació  en la majoria de les guies per al tractament de l’osteoporosi, hi ha dubtes sobre la seva utilitat en la població general.
La revista PLOS-ONE té un gran impacte i és un referent internacional. El projecte i alguns dels investigadors que hi ha participat formen part del Grup de Recerca en Terapèutica en Atenció Primària (GRETAP) de Lleida, reconegut per la Generalitat de Catalunya i acreditat per l’IDIAP Jordi Gol. La USR-Lleida fa set anys que ajuda a fer recerca de qualitat en l’àmbit de l’atenció primària. 
L’autoria de l’article correspon als professionals següents: Gisela Galindo (USR-Lleida, IDIAP, ICS), Jordi Real (USR-Lleida, IDIAP), Leonardo Galván (Departament de Salut), Maria Antonia Lafarga (ICS), Maylos Rodrigo (ICS)  i Marta Ortega (ICS).

Enllaços d’interès:

dilluns, 9 de març del 2015

Diagnòstic i tractament de l'osteoporosi postmenopàusica

Resultat d'imatges de osteoporosi

Entrada del blog Sala de lectura del dia 26 de febrer 2015 on fa referència el consens per al diagnòstic i tractament de l'osteoporosi postmenopàusica realitzat pel Servei de Salut del País Basc. En est han participat representants de les societats implicades en el maneig de l'osteoporosi postmenopàusica elaborant unes recomanacions per a l'ús adequat dels fàrmacs indicats en la prevenció de fractures. 

L'elaboració d'aquest consens obeeix a la necessitat de disposar d'un document que ens ajudi a un millor maneig d'aquesta patologia. 


Destacar del mateix els següents aspectes:

1.- L'osteoporosi queda definida com a factor de risc per sofrir fractures per fragilitat no com a malaltia.

2.- No es recomana el screeening densitomètric i la indicació de realitzar una densitometría ha de basar-se en criteris clínics.

3.- La combinació de factors de risc clínics de fractura per fragilitat amb la mesura de la DMO és el mètode més eficaç per a la valoració de risc de fractura.

4.- Els bifosfonats són considerats els tractaments d'elecció (l'alendroat és el més recomanat per cost-efectivitat).

5.- El Denosumab és el tractament de 2º elecció, quan els bifosofonats estiguin contraindicats o no es tolerin. 



Per a més informació consulteu el web

Resultat d'imatges de document





INFORMACIÓ ANNEXA






divendres, 20 de juny del 2014

Com s´utilitza l´eina FRAX: actualització i video formació




Article de la revista BMC Muskuloskeletal Disorders que analitza la capacitat predictiva i discriminativa per a les fractures de l’eina FRAX a 10 anys en una cohort de dones de Barcelona. Feu clik aquí
En el següent video ens expliquen l’utilització de la eina FRAX com a predictor de baix/alt risc de fractura osteoporòtica.


Font original: Unitat Docent Multiprofessional d'Atenció Familiar i Comunitària de Lleida


INFORMACIÓ ANNEXA





divendres, 8 de novembre del 2013

Els suplements de Vitamina D augmenten la densitat mineral òssia en pacients amb osteoporosi?






Pregunta Preevid



Resposta:

A excepció de pacients en tractament crònic amb glucocorticoides, o amb anticonvulsionants, que no hem considerat en la resposta; en dones postmenopàusiques, o en homes, amb criteris diagnòstics d'osteoporosi, els suplements aïllats de vitamina D no redueixen, comparats amb placebo, la taxa de fractures, ni augmenten la densitat mineral òssia. Quant a l'associació de suplements de vitamina D i de calci, l'evidència és conflictiva i probablement podrien ser beneficiosos, en aquelles poblacions amb dieta pobra en calci i que reben una dosi insuficient de vitamina D.




Més informació en Castellà en Preevid





dimarts, 9 de juliol del 2013

Decàleg per l´Atenció Primària: prevenció de la fractura osteoporòtica








Des del Grup de Malalties Reumàtiques de la semFYC ens arriba el següent document de "sentit comú" basat en l'evidència i no d'ús comú:



"...Hay gentes tan llenas de sentido común, que no les queda el más pequeño rincón para el sentido propio..."

Miguel de Unamuno

Font origina: Las Sesiones de San Blas



DECÁLOGO OSTEOPOROSIS
 

    1.- Considera todos los factores de riesgo de fractura, sobre todo edad, antecedentes personales de Fx (atento a las Fx vertebrales asintomáticas), padres con Fx de cadera, índice de masa corporal (IMC) bajo (menor a 19), riesgo de caídas y uso de corticoides orales (mayor a 5 mg/día/3 meses).
     
    2.- La OP densitométrica (T menor a –2,5) no es una «enfermedad», es otro factor de riesgo para fractura.
     
    3.- Aplica medidas preventivas no farmacológicas a toda la población: no fumar ni beber, hacer ejercicio durante 30 minutos 3 veces a la semana y tomar suficiente calcio en la dieta (1.000 mg/día equivalentes a 4-5 vasos leche).
     
    4.- No hace falta la densitometría siempre, ni tampoco para cribado. Úsala para decidir sobre el tratamiento si hay factores de riesgo sin fractura previa. Distáncialas al menos 2 años. No pidas otras pruebas, salvo si hay sospecha de OP o Fx secundaria (hipogonadismo, artritis reumatoide, mieloma, tumores, etc.). La radiografía lumbar se pide si hay dolor o reducción de estatura.
     
    5.- Utiliza alguna escala (FRAX©, Qfracture© o escala no cuantitativa de la semfyc) para ponderar los factores de riesgo. Puedes usarlas sin densitometría. Son orientativas, pues no están validadas en España, pero ayudan a decidir el tratamiento según el riesgo individual.
     
    6.- Nunca olvides la prevención secundaria cuando ya ha habido una Fx por fragilidad; son los pacientes que más se beneficiarán de tu tratamiento. La prevención primaria es para anticiparse cuando el riesgo es alto.
     
    7.- La vitamina D es deficitaria en la mayoría de los casos, debe estar siempre asociada al tratamiento de la OP con suplementos al menos de 800 UI/día.
     
    8.- El alendronato es la primera opción terapéutica en mujeres por los datos de eficacia en vértebra y cadera, seguridad y precio. Puedes darlo asociado a vitamina D. Si no puede usarse, otra buena opción es risedronato. Mantenlos entre 3-5 años y reevalúa el riesgo; si persiste elevado, puedes mantener la administración de alendronato hasta 10 años o usar fármacos de otro grupo.
     
    El resto de bisfosfonatos orales (ibandronato, etidronato) son alternativas que no han demostrado eficacia en prevención de fractura de cadera.Hay otras opciones de tercera (raloxifeno, ranelato de estroncio) o cuarta elección (teriparatida, paratohormona [PTH]).
    En OP por corticoides o en OP en hombres, el risedronato es la primera opción.
    Revisa el cumplimiento a menudo. Con cualquier tratamiento, asegura un aporte suficiente de vitamina D y calcio.

    9.- En caso de mala respuesta a los orales porque el paciente sigue teniendo Fx, puede prescribirse teriparatida por vía subcutánea, zoledronato intravenoso o denosumab por vía subcutánea. Quizás sea el momento para derivar al especialista hospitalario.
     
    10.- Puedes esperar un beneficio en reducción relativa de Fx vertebral aproximado del 40-60% con cualquier tratamiento. Para Fx no vertebral y cadera solo algunos tratamientos son eficaces (alendronato, risedronato, zoledronato, denosumab).

En cuanto a los efectos secundarios graves (osteonecrosis o fractura atípica con la administración de bisfosfonatos-; síndrome DRESS con ranelato de estroncio; tromboembolismo con raloxifeno; tumores óseos con teriparatida) son raros, se presentan principalmente en tratamientos largos o intravenosos.

 

DOCUMENTS ANNEXOS

 








I si vols saber més......














 

divendres, 24 de maig del 2013

Avaluació d'una proposta de criteris d'indicació de densitometría òssia en dones posmenopáusiques espanyoles basats en l'eina FRAX ®

Font original: Zona de Salud de Ofra
Evaluar el resultado de la aplicación en práctica clínica habitual de unos criterios para la indicación de densitometría ósea en mujeres posmenopáusicas.
 
 
 
 
 
 

Pacientes y método
A las pacientes remitidas a una unidad de densitometría ósea desde Atención Primaria que no recibían tratamiento, se les determinó, mediante la herramienta FRAX®, el riesgo de fractura mayor (RFM). Se calculó cuántas exploraciones se hubieran evitado si se hubieran realizado densitometrías únicamente a mujeres major o igual 65 años con un RFM menor 10% y mujeres de menys de 65 años con un RFM  major o igual a 3,6%.

Resultados
Se incluyeron 643 mujeres con una edad media (DE) de 61 (9) años. El 23% tenía una densidad mineral ósea normal, el 56% tenían osteopenia y el 21%, osteoporosis. El RFM medio fue del 5,9 (5,5)%. En mujeres de edad menor a 65 años, podrían haberse evitado el 64% (273/426) de las densitometrías practicadas. En mujeresmajor o igual 65 años se podrían haber evitado el 37% (80/217) de las densitometrías realizadas. En total, se podrían haber evitado el 55% (353/643). La sensibilidad del umbral del 3,6% del RFM para el diagnóstico de osteoporosis fue del 51%, la especificidad del 68%, el valor predictivo positivo del 20% y el valor predictivo negativo del 90%.

Conclusiones
La aplicación de una propuesta de criterios de indicación de densitometría ósea en mujeres posmenopáusicas basada en la edad y en el riesgo de fractura calculado por FRAX® tendría como consecuencia una disminución significativa de la actividad de la unidad de densitometría ósea.
 


Publicado en Med Clin (Barc). 2013;140:439-43. - vol.140 núm 10
indice frax y criterios de DMO
 
 
 
 

dilluns, 5 de novembre del 2012

Cal aturar els tractaments amb bisfosfonats?




L’ús prolongat de bisfosfonats (també anomenats bifosfonats) en el tractament de l’osteoporosi després de la menopausa és motiu de controvèrsia, tant pel que fa a la seva eficàcia com a la toxicitat.







Es desconeix si els seus riscos poden superar-ne els efectes beneficiosos, sobretot més enllà de 3 a 5 anys de tractament.
 
A Catalunya més d’un 14% de les dones de més de 65 anys consumeixen bisfosfonats. Espanya és el país de la UE amb un consum per habitant més alt de medicaments per a l’osteoporosi.1

El tractament amb bisfosfonats pot haver estat indicat per criteris densitomètrics però en realitat el risc individual de gran part de les usuàries de patir una fractura és baix o moderat. A més, la densitat mineral òssia (DMO) és només un dèbil factor de risc de fractures i no té valor predictiu. Altres factors de risc, com l’edat o l’antecedent de fractura, tenen més valor predictiu. A més, en els anys recents s’han identificat efectes adversos dels bisfosfonats que obliguen a revisar la necessitat real de cada pacient de rebre tractament amb aquests fàrmacs.

Moltes dones que acudeixen a la consulta podrien estalviar-se els riscos del tractament amb bisfosfonats, perquè la relació benefici-risc d’aquests fàrmacs és desfavorable en les dones amb risc de fractura baix o intermedi.


Què diuen els estudis?


S’ha demostrat l’eficàcia dels bisfosfonats en la prevenció de fractures en dones amb osteoporosi i antecedent de fractura vertebral. No obstant, hi ha poques dades d’assaigs clínics de llarga durada, de manera que la relació benefici-risc més enllà de tres anys és dubtosa. Els bisfosfonats tenen acció farmacològica i probablement efecte terapèutic residual després que se n’hagi suspès l’administració. 2,3

Estudis d’extensió dels assaigs clínics originals amb bisfosfonats. En assaigs clínics de més de tres anys només s’hi han estudiat menys de 3.000 dones.

     



Recomanació

Cal aturar el tractament amb un bisfosfonat en dones després de la menopausa?

Sí: excepte en les pacients d’alt risc, cal aturar un tractament amb bisfosfonats que hagi durat tres anys o més (vegeu la taula).

A més, cal considerar la possibilitat de retirar el bisfosfonat en totes les dones tractades que no siguin d’alt risc, independentment de la durada del tractament.

La decisió depèn del risc de fractura de cada pacient i de com tolera el tractament amb bisfosfonats:

Criteris de retirada i de seguiment clínic de dones que reben un bisfosfonat després de la menopausa





També et pot interessar:

dijous, 4 d’octubre del 2012

dilluns, 13 d’agost del 2012

L´ús de calci associat a vitamina D: augmenta el risc cardiovascular?... i tenen cap benefici?


En aquest treball es presenten les dades dels estudis i revisions sistemàtiques actualitzades que han causat l'alarma sobre l'increment del risc cardiovascular associat amb l'ús suplements de calci.



A més per contraposar els beneficis, s'han buscat revisions sistemàtiques sobre l'eficàcia dels suplements de calci en la prevenció de fractures. Es van fer cerques en TRIP database i en Pubmed, actualitzades a 4 d'abril de 2012.






Idees Clau

1.- Hi ha dades que indiquen que els suplements de calci puguin augmentar el risc cardiovascular, però aquests són poc consistents pel que fa a l'ús de calci associat a vitamina D.  Per tant, el calci pot augmentar el risc cardiovascular (però associat a vitamina D no és clar).

2.- No cal suplementar a qui no té deficiència. No hi ha proves que els suplements de calci aportin cap benefici a persones amb un consum dietètic adequat.

3.- La vitamina D en absència es suplements de calci no ha demostrat eficàcia en la prevenció de fractures (RR nova fractura = 1,01; 0,93-1,09), (RR fractura de maluc = 1,15; 0,99-1,33) .

4-- En l'assaig WHI CaD l'ús de calci més vitamina D es va associar a una major risc de càlculs renals (HR = 1,17; 1,02-1,34) (0,35% enfront a 0,30% al any) 10 [NNH = 261; 143-1000 després de 7 anys en tractament].

5.- En persones menors de 70 anys i amb un consum dietètic adequat, els suplements de calci no han demostrat eficàcia en la prevenció de fractures.

6.- La menopausa no és una indicació per a l'ús de calci.

7.- Els ancians fràgils, especialment dones que no surten del domicili, són els que poden beneficiar de la intervenció.

8.- Les dades de factura de maluc i de risc cardiovascular recolzen l'ús associat a vitamina D.











També et pot interessar:

dimecres, 1 d’agost del 2012

Alerta farmacològica: Calcitonina només en tractaments de curta durada!




L'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) informa que, després d'una revisió europea del balanç benefici-risc, el Comitè Científic de l’Agència Europea de Medicaments (CHMP) recomana que els medicaments que contenen calcitonina només s'utilitzin en tractaments de curta durada pel fet que noves dades indiquen que, després de tractaments prolongats, s'incrementa lIeugerament el risc de tumors.

Aquest fet, unit a la disponibilitat d'altres alternatives terapéutiques, desaconsella la utilització de calcitonina per al tractament d'osteoporosi, indicació de les calcitonines d'administració intranasal.

Fins que no s'adopti la decisió final per part de la Comissió Europea, I'AEMPS recomana, com a mesura de precaució, no iniciar nous tractaments per a la indicació d'osteoporosi i revisar els tractaments en curs en pacients amb osteoporosi, valorant possibles alternatives terapeutiques. Així mateix, el tractament amb calcitonina injectable s'ha de limitar a perfodes curts de tractament en malaltia de Paget, prevenció de pérdua aguda de massa ossia deguda a immobilització sobtada i hipercalcémia causada per cancer.




Idees Clau


Fins que no s'adopti la decisió final per part de la Comissió Europea, I'AEMPS recomana, com a mesura de precaució:



1.- No iniciar nous tractaments amb calcitonina intranasal per a la indicació d'osteoporosi


2.- Revisar el tractament dels pacients que actualment utilitzen calcitonina intranasal i valorar el canvi a altres alternatives terapèutiques. No són necessàries altres accions o proves complementàries que no es justifiquin clínicament.


3.- El tractament amb calcitonina injectable s'ha de limitar a períodes curts de tractament en malaltia de Paget, prevenció de pèrdua aguda de massa òssia deguda a immobilització sobtada i hipercalcèmia causada per càncer.


4.- Els pacients que rebin tractament amb calcitonina per l'osteoporosi hauran d'anar al seu metge per decidir la millor alternativa de tractament













També et pot interessar:

dilluns, 9 de juliol del 2012

Efectes adversos dels bisfosfonats!



Els aminobisfosfonats són fàrmacs que han estat utilitzats amb èxit en el tractament de l'osteoporosi des de fa més de 20 anys.


Encara que en els estudis principals realitzats per obtenir l'aprovació de la seva comercialització no es van registrar efectes adversos rellevants, en els últims anys, i com a resultat de la farmacovigilància, s'ha comunicat de manera irregular una sèrie de complicacions, algunes potencialment greus, que han posat en dubte la seguretat d'aquests fàrmacs, sobretot en dosis elevades com les quals s'utilitzen en oncologia i en tractaments de llarga durada com en l'osteoporosi.

En la present revisió, basada en l'anàlisi de les proves científiques més rellevants procedents dels assajos clínics, sèries de casos, estudis de cohorts i bases de dades publicats fins al moment, es resumeixen les característiques clíniques i epidemiológicas dels efectes adversos dels bisfosfonats.


Idees Clau

1.- El perfil general de seguretat dels BF és acceptable i els seus efectes adversos solen ser lleus. No obstant això, en els últims anys i com a producte de la farmacovigilància i de l'anàlisi de les bases de dades estatals, s'han comunicat una sèrie de complicacions relacionades amb aquests fàrmacs que poden resultar greus i el coneixement dels quals per part dels clínics és imprescindible per prendre les decisions oportunes en cada cas.

2.- Els efectes adversos gastrointestinals són freqüents encara que rarament constitueixen una causa de suspensió del tractament.

3.- No obstant això, en aquells casos en els quals, després d'assegurar que es prenen correctament, persisteixin les molèsties, s'haurà d'evitar la prescripció d'antisecretors de forma perllongada pel seu efecte negatiu sobre la massa òssia i la incidència de fractures, plantejant-se el canvi de via d'administració o de classe terapèutica.

4.- La reacció de fase aguda, l'efecte advers més freqüent relacionat amb els BF intravenos, respon bé al paracetamol i tendeix a desaparèixer en les següents infusions.

5.- També ha de recordar-se la necessitat d'assegurar una bona aportació de calci i vitamina D per evitar hipocalcemia postransfusional, sobretot en els pacients de risc. Altres efectes, com a dolor osteomuscular, dany renal i hepatotoxicidat, són molt infreqüents i rares vegades ocasionaran la retirada del fàrmac.

6.- Els dos efectes adversos més controvertits en l'actualitat són l'osteonecrosis dels maxil·lars i les fractures atípiques de la diáfisis femoral. Encara que no es coneix la patogènia d'aquests processos, és necessari prendre precaucions en ambdós casos sobretot en pacients d'alt risc. Així mateix, s'haurà de valorar acuradament la indicació del BF, evitant la seva administració si el risc de fractura no és elevat i valorant la seva retirada o suspensió temporal després de 5 anys de tractament.




Més articles sobre els Bifosfonats i l´ Osteoporosi









També et poden interessar:

dimarts, 5 de juny del 2012

Osteoporosi, densitometries i més....malbarataments!




La revista Osteoporosis International acaba de publicar un article d´un equip espanyol titulat: 





Font original: Gestión Clinica y Sanitaria

El treball mostra que només el 0,7% de les dones entre 50 i 65 anys té un risc de fractura de maluc superior al 3% en 10 anys. Aquest punt de tall és el que s'utilitza en les guies clíniques d'alguns països per indicar el tractament. No obstant, el 22% de les dones d'aquest tram d'edat rebien tractament antirresortiu i un 27,4% havien rebut una densitometría en els últims 24 mesos. La densitometría en dones de menys de 65 anys és una de les proves identificades com d'escàs valor clínic ( Treball publicat recentment en Annals of Internal Medicine )

Espanya és medalla d´argent  en el Mundial de consum de fàrmacs, però va obtenir l'or en antiosteoporòtics (Vegeu l'informe “Extent and causis of international variations in drugusage: a report for the Secretary of State for Health by ProfessorSir Mike Richards”). Fins i tot per davant d'Estats Units.


És difícil saber quant gastem en densitometríes innecessàries que porten a tractaments innecessaris. La despesa en antirresortius aproximada és de 500 milions d'euros anuals. Probablement, una mica més del 50% es destina a persones sense risc. Cap benefici i alguns efectes adversos (necrosi mandibular, fractures d'ossos llargs …). És un bon exemple de malbaratament, però no és l'únic exemple.
L'extensió de les indicacions preventives a grups poblacionals de baix risc és una de les formes de malbaratament més comuns en el Sistema Nacional de Salut. Inclouen els hipolipemiants (gairebé 1000 milions en 2010) en prevenció primària en persones de baix risc, les proves preoperatòries rutinàries, l'ús generalitzat d'inhibidors de la bomba de protons, ecografies cardíaques en persones asintomàtiques amb bufs innocents, …

El malbaratament està de moda en la literatura mèdica. Berwick, en un recient artícle en JAMA xifrava en un 20% de la despesa sanitària els costos del malbaratament per al sistema sanitari nord-americà.


Resum Clau

1.- Toca començar a fer comptes dels malbarataments en el SNS.

2.- Toca començar a deixar de fer el que mai vam haver de fer.

3.- D'alguna manera, per sortir del forat el primer és deixar de cavar!.






També et pot interessar:

dijous, 24 de maig del 2012

Què fem amb un pacient que té bifosfonats amb una durada de més de 5 anys?





Ara fa un temps vaig realitzar la següent entrada al setembre del 2011.





i la resposta va ser:    No més de 5 anys!






Vam precissar que les 5 idees clares a tenir en compte eren:


1.- Els bifosfonats no haurien de ser utilitzat indiscriminadament.

2.- Un article de revisió que reforça, amb sentit comú, la retirada de la "teràpia de manteniment indefinida" amb bisfosfonats:

3.- És raonable finalitzar els bifosfonats després de 5 anys del seu ús.

4.- Hi ha escasa evidència en les GPC sobre la durada dels bifosfonats en teràpia de més enllà de 5 anys.

5.- Cada vegada hi ha més evidència del risc de fractures atípiques després de 5 anys de l´ús de bifosfonats.


Doncs bé, si tenim a un pacient que porta més de 5 anys amb bifosfonats: 

1.- Com ho avaluem?
2.- Com ho fem?
3.- i que algoritme podem utilitzar?






Gràcies a l'excel·lent company de treball Francesc Borrell i col.laboradors en el seu Bloc Criterium Medicae , ens facilita un esquema molt senzill però molt pràctic per a la consulta diària.


 
 

 





DOCUMENTACIÓ COMPLEMENTÀRIA






També et pot interessar:

dimarts, 10 d’abril del 2012

Bifosfonats i problemes oculars!



Els investigadors afirmen que van trobar un risc d'uveítis anterior i escleritis, malalties que poden provocar discapacitat. 



Les persones que utilitzen bifosfonats orals per l'osteoporosi per primera vegada podrien tenir un major risc de malaltia ocular inflamatoria greu.

Estudis anteriors han relacionat els bifosfonats amb problemes com a fractures inusuals, batecs cardíacs irregulars i càncer d'esòfag i de còlon.

En aquest nou estudi, investigadors canadencs van comparar a gairebé 11,000 persones que utilitzaven bifosfonats orals per primera vegada amb més de 920,000 persones que no els usaven. Els que usaven per primera vegada van mostrar taxes d'incidència de 29 per 10,000 persones anys per la uveítis, i de 63 per 10,000 persones anys per l'escleritis, enfront de 20 per 10,000 i 36 per 10,000, respectivament, entre els no usuaris. Les persones anys es determinen en multiplicar el nombre de participants pel nombre d'anys en què es prenen els fàrmacs.

A l´estudi de cohorts retrospectiu es van avaluar els pacients visitats per un oftalmòleg durant 7 anys.

En comparació dels no tractats, l’ús de bifosfonats es va associar a un augment del risc d’uveïtis i d’escleritis, amb uns riscos relatius ajustats d’1,45 i 1,51, respectivament.


FONTS
 
 
CMAJ, news release, April 2, 2012 . CMAJ.
L´estudi ressalta la necessitat que els professionals clínics informin als seus pacients sobre els senyals i símptomes d'escleritis i uveítis, de manera que busquin tractament alternatius i s'evitin més complicacions.


Els bifosfonats s’han relacionat amb un risc d’efectes adversos inflamatoris oculars, com conjuntivitis, iritis, uveïtis, escleritis i epiescleritis (Butll Farmacovigilància 2005;3:9-11).




AMPLIACIÓ D´INFORMACIÓ









També et pot interessar:

dimarts, 13 de març del 2012

Actualització en el diagnòstic i tractament de les fractures vertebrals




Realitzat pel Dr. Carlos Andrés Vitoviz Monje (R2 Reumatología).


Ens explica els aspectes més rellevants del diagnòstic i maneig de les fractures vertebrals relacionades concretament amb l'osteoporosi.











 Document



 
 




També et pot interessar:

dilluns, 20 de febrer del 2012

Cada quant temps s´ha de realitzar una densitometría?




S'estableixen els intervals per a la repetició del cribatge d'osteoporosi en dones posmenopàusiques majors, d'acord a la densitat mineral òssia inicial.

Per  Margaret L. Gourlay, Jason P. Fine, Sc.D., John S. Preisser, Ryan C. May, Chenxi Li, Li-Yung Lui, David F. Ransohoff, Jane A. Cauley, Kristine E.







Traducció i resum al Castellà de la Dra. Marta Papponetti. Esp. Medicina Interna. IntraMed


Idees Clau

Els resultats indiquen que l'osteoporosi podria desenvolupar-se almenys en el 10% de les dones posmenopàusiques majors durant els intervals del cribatge que estan establerts en aproximadament 15 anys per a les dones amb DMO normal o osteopenia lleu, (T score, major de −1.50) en l'avaluació inicial), 5 anys per a les dones amb osteopenia moderada (T score, −1.50 a −1.99), i 1 any per a les dones amb osteopenia avançada (T score, −2.00 a −2.49).



Comentari en Castellà:

Las guías actuales para el tratamiento de la osteoporosis recomiendan hacer una densitometría ósea (DxO) de rutina a las mujeres ≥65 años, pero esas guías no especifican el intervalo de realización del estudio para la detección de la osteoporosis. La U. S. Preventive Services Task Force declaró en 2011: "Debido a las limitaciones en la precisión de las pruebas, puede ser necesario un mínimo de 2 años para medir de forma fiable un cambio en la DxO, sin embargo, pueden ser necesarios intervalos más largos para mejorar la predicción del riesgo de fractura." Los autores afirman que no se ha hecho ningún estudio en EE.UU. sobre este tema.

Un análisis prospectivo anterior de los datos del Study of Osteoporosic Fractures (SOF) sugiere que la repetición de la DxO hasta 8 años después de la evaluación inicial brinda un valor adicional escaso, más allá de su utilidad para predecir las fracturas nuevas en mujeres ancianas. Un análisis australiano longitudinal del año 2.009 que abarcó 1.008 mujeres ≥60 años mostró que la edad y el puntaje T inicial fueron factores importantes a considerar en la determinación del intervalo de la DxO destinada a detectar una densidad mineral ósea (DMO) baja antes de que se produzca una fractura por fragilidad. Sin embargo, ninguno de estos estudios estimó el intervalo entre las DXO para detectar la osteoporosis (según los criterios densitométricos de osteoporosis) antes de que se produzca una fractura importante. En su lugar, se utilizó como resultado la aparición de fractura o la fractura combinada con osteoporosis.

Para determinar de qué manera el intervalo entre las DxO se relaciona con el momento en que la DMO normal u osteopénica se transforma en una DMO osteoporótica antes de que ocurra una fractura clínica de cadera o vertebral, los autores hicieron un análisis del riesgo comparativo, a partir de los datos de 4.957 mujeres ≥67 años sin osteoporosis al inicio del estudio que fueron seguidas longitudinalmente en el SOF durante un máximo de 15 años. El intervalo de la DxO se definió como el tiempo estimado durante el cual el 10% de las mujeres desarrolla osteoporosis antes de experimentar una fractura clínica de la cadera o vertebral y antes de que recibir tratamiento para la osteoporosis. La hipótesis de los autores fue que las mujeres con osteopenia al inicio del estudio tendrían una transición a la osteoporosis más rápida que las mujeres con un puntaje T normal al inicio del estudio.


Métodos

Se estudiaron 4.957 mujeres ≥67 años con DMO normal (T score en el cuello femoral y cadera total: -1,00 o superior) u osteopenia (T score: -1,01 a -2,49), y sin antecedentes de fractura clínica de cadera o vertebral, o de tratamiento de la osteoporosis, durante un seguimiento prospectivo de hasta 15 años.

El intervalo de realización de la DxO se definió como el lapso estimado en el que el 10% de las mujeres pasa a tener osteoporosis antes de experimentar una fractura clínica de cadera o de vértebra, con ajustes por el uso de estrógenos y factores de riesgo clínicos.

Se analizaron las transiciones de una DMO normal y de 3 subgrupos de osteopenia (leve, moderado y avanzado) mediante el uso de modelos laparamétricos de incidencia acumulada. Las fracturas clínicas incidentes de cadera y vertebrales y el inicio del tratamiento con bifosfonatos, calcitonina, raloxifeno o fueron considerados riesgos relacionados.

Se hicieron 2 análisis de sensibilidad. Uno, en el que el intervalo entre DxO fue redefinido como el tiempo estimado para que el 20% de las mujeres hicieran la transición de osteopenia a osteoporosis o, para que el 1%, 2% o 5% de las mujeres hicieran la transición desde una DMO normal a la osteoporosis (el análisis de sensibilidad no fue hecho para umbrales entre 1 y 5% entre las mujeres con osteopenia avanzada ni para un umbral del 20% entre las mujeres con DMO normal, porque las extrapolaciones del tiempo resultante fueron respectivamente más cortas que el mínimo y más largas que el tiempo máximo de seguimiento).


Resultados

El intervalo de la DXO estimada fue de 16,8 años para las mujeres con DMO normal; 17,3 años para las mujeres con osteopenia leve; 4,7 años para las mujeres con osteopenia moderada y 1,1 años para las mujeres con osteopenia avanzada.


Comentarios

“El 10% de las mujeres con osteopenia moderada y el 10% de las mujeres con osteopenia avanzada hicieron la transición a la osteoporosis en un período de 5 años y 1 año, respectivamente.”

Se estudiaron las tasas de transición a la osteoporosis con el fin de ayudar a los médicos a decidir los intervalos entre las DxO para las mujeres mayores con una DMO normal u osteopenia en la evaluación inicial. Los resultados obtenidos sugieren que el puntaje T basal es el determinante más importante del intervalo entre las DxO. Durante el período de estudio de 15 años, menos del 1% de las mujeres con puntaje T normal en la DxO y el 5% de las mujeres con puntajes T en el rango de osteopenia leve en su primera evaluación hicieron la transición a la osteoporosis, con un intervalo entre las DxO estimado de unos 15 años para el 10% de las mujeres de cada uno de los grupos que hicieron la transición. Este hallazgo sugiere que si en las mujeres con puntaje T mayor de -1,50 se difiere la DxO 15 años, existe una baja probabilidad de que ocurra una transición a la osteoporosis durante ese lapso. “Nosotros hallamos que el 10% de las mujeres con osteopenia moderada y el 10% de las mujeres con osteopenia avanzada hicieron la transición a la osteoporosis en un período de 5 años y 1 año, respectivamente.”

Aunque los factores de riesgo clínicos tuvieron un efecto mínimo en las estimaciones de tiempo en su conjunto, hubo una tendencia significativa a hacer intervalos más cortos en las mujeres de más edad. El tiempo estimado para que solo el 2% de las mujeres hiciera la transición a una fractura clínica de cadera o vertebral antes de desarrollar osteoporosis fue de 5 años para las mujeres con osteopenia moderada o avanzada y al menos 15 años para las mujeres con osteopenia leve o una DMO normal. Por lo tanto, con el uso de los criterios establecidos para la DxO, la consideración del tiempo para que se produzca una fractura clínica de cadera o vertebral no alteraría sustancialmente las recomendaciones para los intervalos del cribado de osteoporosis basado en el tiempo calculado para la osteoporosis sola.

Las recientes controversias sobre los daños de la excesiva detección de otras enfermedades crónicas refuerza la importancia de desarrollar de manera racional un programa de detección de la osteoporosis basado en la mejor evidencia disponible y no en el marketing de atención de la salud, las recomendaciones y las creencias del público, que han llevado a un exceso de pruebas y tratamientos en los Estados Unidos.

Los autores sostienen que sus hallazgos basados proponen intervalos estimados para el cribado de la osteoporosis antes de que se produzca una nueva fractura clínica de cadera o vértebra y antes del iniciar el tratamiento de la osteoporosis, basado en la evidencia.

Los resultados, dicen, coinciden con los de Hillier et al., lo que sugiere que frecuentemente la DxO tiene poca probabilidad de mejorar la predicción de la fractura. También coinciden con los resultados de Frost et al., lo que sugiere que tanto la edad como el puntaje T son factores clave en la determinación del lapso razonable entre las DxO. Este estudio amplía sus resultados mediante la estimación del tiempo de transición a la osteoporosis antes de que se produzca la fractura clínica de cadera o vertebral, con el objetivo de tratar la osteoporosis para reducir el riesgo de dichas fracturas, que representan la mayoría de las complicaciones de fracturas relacionadas con los adultos mayores.

Los investigadores expresan que varias características de este análisis ayudarán a los médicos en la toma de decisiones con respecto a los intervalos del cribado de la osteoporosis. Los médicos pueden sentirse impulsados a acortar el intervalo de exploración de la DMO en los pacientes con osteopenia y factores de riesgo clínicos de fractura. “Nuestras estimaciones de los intervalos de la DxO permanecieron después del ajuste por factores de riesgo clínicos importantes.”

Sin embargo, cuando hay disminución de la actividad o de la movilidad, pérdida de peso u otros factores de riesgo no considerados en los análisis, los médicos pueden optar por volver a evaluar a los pacientes antes del intervalo de cribado estimado y aquí propuesto por los autores. Como era de esperar, dicen, el tiempo estimado para indicar estudios de detección de la osteoporosis disminuye con la edad, de modo que para las mujeres de 85 años con osteopenia moderada podría considerarse un intervalo de 3 años, en vez de 5 años. A pesar de que el índice de masa corporal (IMC) y el uso de estrógenos también fueron significativos, son clínicamente menos relevantes. Si se considerara que 10 años fuera el intervalo máximo entre las DxO para cualquier mujer, el IMC no alteraría las recomendaciones de los intervalos para cada rango de puntaje T.

El uso actual de estrógenos, en comparación con el uso de estrógenos en el pasado o ningún antecedente de tratamiento estrogénico se asoció significativamente con una DMO mayor e intervalos entre DxO más largos. Estos resultados fueron consistentes con el descubrimiento de la pérdida de DMO después de la interrupción del tratamiento hormonal en el Posmenopausal Estroge/Progestin Interventions (PEPI) y un análisis del SOF, e indican que la terapia hormonal previa no proporciona protección contra la fractura de cadera. Debido a los efectos transitorios de los estrógenos sobre la DMO no se recomienda modificar el intervalo de DxO sobre la base del uso de estrógenos.

Este estudio tiene varias limitaciones. En primer lugar, el intervalo elegido se basa únicamente en las transiciones de la DMO, con ajuste por los factores de riesgo de fractura; no se consideraron los beneficios y riesgos potenciales de la detección y su relación costo-efectividad. En segundo lugar, debido a las limitaciones impuestas por el conjunto de datos no fue posible estimar el tiempo preciso para el 5% de umbral para las mujeres con osteopenia avanzada basal, el 20% de umbral para las mujeres con DMO normal u osteopenia leve basal y el resultado de la DMO para el cuello femoral entre las mujeres con DMO normal basal. Tercero, se excluyó del análisis al 49% de las participantes originales del SOF (4.747 de 9.704 mujeres).

Casi la mitad de las mujeres excluidas no eran elegibles para el cribado debido a que ya tenían osteoporosis al iniciar el estudio, tenían antecedente de fractura clínica de cadera o vértebra o, habían recibido tratamiento para la osteoporosis; de las mujeres restantes, muy pocas tenían hechas DxO para ser seguidas en forma longitudinal. Sin embargo, la edad media y los puntajes T medios basales de las pacientes de este estudio fueron similares a los de las participantes del SOF que tenían alguna DxO. Cuarto, el análisis de este trabajo se limitó solo a mujeres ≥67 años; el análisis de los resultados podrían haber sido diferente si se hubieran incluido mujeres posmenopáusicas más jóvenes o varones.

Por último, las mujeres de raza blanca constituyeron más del 99% de la muestra. Sin embargo, acotan, debido a que la prevalencia de osteoporosis de la cadera entre las mujeres de raza blanca es igual o algo mayor que en las mujeres de raza no blanca, es razonable pensar que los intervalos de DxO calculados sirven para todas las razas.

Entre las fortalezas del estudio, los investigadores mencionan el gran tamaño de la cohorte y el prolongado período de seguimiento. La repetición de las DxO durante este largo período permitió estimar más precisamente los intervalos de DxO desde el momento del evento (por ej., el lapso hasta el desarrollo de la osteoporosis) que era desconocido, hasta el intervalo de tiempo para cada mujer de la muestra.


Bibliográfia

1. Screening for osteoporosis: U.S. Preventive Services Task Force recommendation statement. Ann Intern Med 2011;154:356-64.

2. Clinician’s guide to prevention and treatment of osteoporosis. Washington, DC: National Osteoporosis Foundation, 2010.

3. Lewiecki EM, Gordon CM, Baim S, et al. International Society for Clinical Densitometry 2007 adult and pediatric official positions. Bone 2008;43:1115-21.

4. Lim LS, Hoeksema LJ, Sherin K. Screening for osteoporosis in the adult U.S. population: ACPM position statement on preventive practice. Am J Prev Med 200936:366-75.

5. American College of Obstetricians and Gynecologists. ACOG practice bulletin no. 50. Washington, DC: ACOG, 2008.

6. Management of osteoporosis in postmenopausal women: 2010 position statement of the North American Menopause Society. Menopause 2010;17:25-54.

7. American Association of Clinical Endocrinologists medical guidelines for clinical practice for the prevention and treatment of postmenopausal osteoporosis: 2001 edition with selected updates for 2003. Endocr Pract 2003;9:544-64.

8. Hillier TA, Stone KL, Bauer DC, et al. Evaluating the value of repeat bone mineral density measurement and prediction of fractures in older women. Arch Intern Med 2007;167:155-60.

9. Frost SA, Nguyen ND, Center JR, Eisman JA, Nguyen TV. Timing of repeat BMD measurements: development of an absolute risk-based prognostic model. J Bone Miner Res 2009;24:1800-7.

10. Cummings SR, Black DM, Nevitt MC, et al. Appendicular bone density and age predict hip fracture in women. JAMA 1990;263:665-8.

11. Kanis JA, Oden A, Johansson H, Borgström F, Ström O, McCloskey E. FRAX and its applications to clinical practice. Bone 2009;44:734-43.

12. Peng L, Fine J. Nonparametric quantile inference with competing-risks data. Biometrika 2007;94:735-44.

13. Fine J, Gray R. A proportional hazards model for the subdistribution of a competing risk. J Am Stat Assoc 1999;94:496-509.

14. Fine JP. Regression modeling of competing crude failure probabilities. Biostatistics 2001;2:85-97.

15. Klein J, Moeschberger M. Survival analysis: techniques for censored and truncated data. 2nd ed. New York: Springer,2003.

16. Lindsey JC, Ryan LM. Tutorial in biostatistics:methods for interval-censored data. Stat Med 1998;17:219-38. [Erratum, Stat Med 1999;18:890.]

17. Jeong J, Fine J. Parametric regression on cumulative incidence function. Biostatistics 2007;8:184-96.

18. Idem. Direct parametric inference for the cumulative incidence function. J Roy Stat Soc C-App 2006;55:187-200.

19. Lee M, Fine J. Inference for cumulative incidence quantiles via parametric and nonparametric approaches. Stat Med 2011;27:3221-35.

20. Hudgens M, Li C, Fine J. Parametric estimation of cumulative incidence functions for interval censored competing risks data. Chapel Hill: University of North Carolina at Chapel Hill Department of Biostatistics Technical Report Series, December 2011. Working paper no. 23 (http://biostats.bepress.com/uncbiostat/papers/art23/).

21. SAS/STAT 9.2 user’s guide. Cary, NC: SAS Institute, 2008.

22. Esserman L, Shieh Y, Thompson I. Rethinking screening for breast cancer and prostate cancer. JAMA 2009;302:1685-92.

23. Partridge AH, Winer EP. On mammography —more agreement than disagreement. N Engl J Med 2009;361:2499-501.

24. Sawaya GF. Cervical-cancer screening — new guidelines and the balance between benefits and harms. N Engl J Med 2009;361:2503-5.

25. Schwartz LM, Woloshin S, Fowler F Jr, Welch HG. Enthusiasm for cancer screening in the United States. JAMA 2004;291:71-8.

26. Greendale GA, Espeland M, Slone S, Marcus R, Barrett-Connor E. Bone mass response to discontinuation of long-term hormone replacement therapy. Arch Intern Med 2002;162:665-72.

27. Cauley JA, Seeley DG, Ensrud K, Ettinger B, Black D, Cummings SR. Estrogen replacement therapy and fractures in older women. Ann Intern Med 1995;122:9-16.

28. Looker AC, Melton LJ III, Harris TB, Borrud LG, Shepherd JA. Prevalence and trends in low femur bone density among older US adults: NHANES 2005-2006 compared with NHANES III. J Bone Miner Res 2010;25:64-71.








També et pot interessar: