Font original 3 Clics
Aquest assaig clínic mostra que, en els pacients grans amb ruptura del manegot dels rotadors d’origen no traumàtic, el tractament quirúrgic (amb acromioplàstia sola o acromioplàstia associada a reparació del manegot) no millora els resultats obtinguts amb la rehabilitació. De moment, en aquest grup de pacients, sembla aconsellable recomanar un tractament conservador.
La ruptura del manegot dels rotadors és un problema de salut molt prevalent en la població major de 60 anys i és una causa freqüent de dolor i limitació funcional de l’espatlla. S’han proposat diversos tractaments per a aquesta patologia, principalment la fisioteràpia i el tractament quirúrgic, però no està clar quina és la seva efectivitat.
En aquest assaig clínic aleatoritzat es va seleccionar una mostra de 180 espatlles de 173 pacients majors de 55 anys diagnosticats de ruptura total no traumàtica del tendó supraespinós mitjançant ressonància magnètica (RMN). Es van excloure els pacients amb història de trauma a l’inici de la simptomatologia, ruptures en altres tendons pertanyents al manegot, rigidesa o artrosi de l’articulació glenohumeral, antecedents de cirurgia prèvia en la mateixa espatlla o de patologies que poguessin afectar el curs de la malaltia.
Els pacients van ser assignats a una de les tres intervencions: fisioteràpia sola (grup 1), acromioplàstia i fisioteràpia (grup 2) i acromioplàstia juntament amb reparació del tendó i fisioteràpia (grup 3). El tractament rehabilitador consistia en una intervenció per part d’un fisioterapeuta, que entregava recomanacions escrites i guiava al pacient sobre com fer els exercicis a casa al llarg de 6 mesos, associat a la realització de 10 sessions de fisioteràpia en un centre ambulatori. En els pacients del grup 2 i 3, el tractament rehabilitador s’iniciava posteriorment a la cirurgia i, en el grup 3, els pacients també se sotmetien a un període d’immobilització de l’espatlla de 3 setmanes previ a la fisioteràpia. Es va realitzar seguiment dels pacients als 3, 6, 12 i 24 mesos. Finalment es van poder analitzar les dades de 167 espatlles.
L’anàlisi de les dades es va realitzar per intenció de tractar. A causa de la naturalesa de les intervencions, no va ser possible el cegament dels metges/sses, dels pacients ni del personal avaluador, excepte el dels radiòlegs que revisaven les RMN.
La mitjana d’edat dels pacients va ser de 65 anys i els 3 grups van ser comparables pel que fa a les seves variables demogràfiques. Per comparar els resultats de les tres intervencions, es van mesurar els canvis en la mitjana de l’escala Constant (variable principal), els canvis en l’escala visual analògica del dolor (EVA), la satisfacció dels pacients i la mida de la ruptura del tendó mitjançant RMN. L’escala Constant és una suma de 4 subescales, que inclou el dolor, les activitats de la vida diària (AVD), el rang de mobilitat i la força. La seva puntuació màxima és de 100 punts i es consideren clínicament rellevants, canvis de 10 punts com a mínim. No es van trobar diferències estadísticament significatives, entre els tres grups, per a cap de les variables analitzades excepte en la mida de la ruptura tendinosa, que va ser menor en el grup 3. En el grup 1, el canvi en l’escala de Constant va ser de 18.4 punts (IC 95 % 14.2-22.6), en el grup 2 va ser de 20.5 punts (IC 95 % 16.4-24.6) i en el grup 3 de 22.6 punts (IC 95 % 18.4-26.8). Tot i que en les subescales de dolor i AVD, les diferències sí que van presentar significació estadística a favor dels tractaments quirúrgics, aquestes van ser clínicament poc rellevants i la puntuació global va diluir aquest efecte. A això s’hi suma que tampoc es van trobar diferències entre els grups pel que fa a la disminució del dolor mesurada amb l’EVA.
En l’anàlisi de costos es va confirmar que el tractament del grup 2 i del grup 3 va ser més car que el del grup 1, arribant a ser l’acromioplàstia amb reparació del tendó gairebé el doble de cara que la fisioteràpia sola (5.104 euros vs 9.185 euros segons els preus dins del sistema públic de salut finlandès l’any 2013).
L’únic assaig clínic publicat prèviament sobre aquest tema va mostrar diferències estadísticament significatives a favor del tractament quirúrgic però cal tenir en compte que aquestes no van ser clínicament rellevants i que la mostra va incloure un 57 % de pacients amb ruptura tendinosa d’origen traumàtic2.
Per tant, les evidències que tenim fins ara mostren que en pacients grans amb ruptura total no traumàtica del tendó supraespinós, la cirurgia (ja sigui acromioplàstia sola o associada a la reparació tendinosa) no ofereix beneficis respecte a la fisioteràpia sola. De moment, sembla aconsellable seguir recomanant el tractament conservador en aquest grup de pacients.
- Kukkonen J, Joukainen A, Lehtinen J, Mattila KT, Tuominen EK, Kauko T, Äärimaa V. Treatment of Nontraumatic Rotator Cuff Tears: A Randomized Controlled Trial with Two Years of Clinical and Imaging Follow-up. The Journal of bone and joint surgery. American volume.2015 Nov 4; 97 (21) :1729-37. link
- Moosmayer S, Lund G, Seljom US, Haldorsen B, Svege IC, Hennig T, Pripp AH, Smith HJ. Tendon repair compared with physiotherapy in the treatment of rotator cuff tears: a randomized controlled study in 103 cases with a five-year follow-up. The Journal of bone and joint surgery. American volume. 2014 Sep 17; 96 (18) :1504-14. link
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada