Font original: 3clics Atenció primària basada en l'evidència
Aquest assaig clínic, realitzat en centres d’atenció primària de Barcelona, conclou que realitzar seguiment telefònic durant 6 mesos per part d’un/a metge/ssa de família, extern a l’equip, en pacients crònics complexos no disminueix el consum de recursos sanitaris, el nivell de salut, la qualitat de vida ni la càrrega del cuidador/a , en comparació al seguiment habitual.
Als països industrialitzats l’envelliment poblacional i l’augment en la prevalença de malalties cròniques suposa una càrrega cada vegada més important per als seus sistemes sanitaris. Malgrat que s’han avaluat diferents tipus d’intervencions amb l’objectiu de millorar l’atenció i la salut d’aquests pacients, com per exemple el seguiment telefònic, les evidències respecte a la seva efectivitat són controvertides.
L’objectiu d’aquest assaig clínic aleatoritzat va ser esbrinar si la realització d’un seguiment telefònic per part d’un/a metge/ssa de família, com a complement a la seva atenció habitual, en pacients crònics complexos (PCC) pot reduir la utilització de recursos sanitaris, millorar la seva salut i qualitat de vida i disminuir la càrrega en els cuidadors/es.
Es va seleccionar una mostra de 1.007 pacients de 3 centres d’atenció primària de Barcelona amb un nivell socioeconòmic mig (Casanova, Borrell i Les Corts) amb un CRG (Clinical Risk Group) indicatiu de comorbiditat elevada i severa (6-4, 6-5, 7-3, 7-4 i 7-5), dels quals 453 van ser classificats com a PCC pels seus metges/ses de família. Es van excloure els pacients institucionalitzats, en situació terminal, amb limitacions importants per al seguiment telefònic (hipoacúsia, barrera idiomàtica, deteriorament cognitiu) en absència de cuidador/a, inclosos en algun programa post-alta, que no haguessin consultat al CAP durant els 6 mesos previs o en seguiment habitual per serveis mèdics privats. La mostra va ser de 297 pacients, dels quals 84 van refusar participar i 52 no es van poder contactar.
Dels 161 participants, el 52.8% eren dones, amb una mitjana d’edat de 80.5 anys (desviació estàndard 10 anys), una elevada comorbiditat (mitjana en l’índex de Charlson de 3.9) i en situació de dependència lleu-moderada (mitjana d’índex de Barthel 80.7). El 25.5% dels pacients eren atesos dins del programa d’atenció domiciliària. El 36.6% presentaven risc social segons el test de Gijón. En el 38.5% dels casos es va identificar un/a cuidador/a principal. Durant el període de seguiment 9 pacients van morir i es van produir 2 pèrdues de seguiment.
Els participants es van dividir aleatòriament en el grup intervenció (GI, n=76) i el grup control (GC, n=85), les característiques dels quals van ser similars. En el GI es va realitzar un seguiment telefònic 2 vegades al mes per part d’un metge/ssa de família extern a l’equip d’atenció primària, a més d’una visita presencial a l’inici i al final del seguiment, que va durar 6 mesos. En cada trucada es preguntava al pacient sobre la seva salut i la presència de símptomes, l’adherència a la medicació, possibles efectes adversos del tractament i problemes socials o de l’entorn del pacient que poguessin afectar a la seva salut i es realitzava assessorament en funció de la situació en el moment de la trucada. Si el pacient tenia cuidador/a també es parlava amb ell/a. El GC va rebre l’atenció i el seguiment habituals.
Després de 6 mesos el nombre de visites urgents es va reduir tant en el GI com en el GC però no es van observar diferències significatives entre els dos grups. Els pacients en el GI únicament van presentar una discreta milloria, clínicament poc rellevant, en el component físic de la qualitat de vida (qüestionari SF-12). Durant el seguiment, no es van obtenir resultats positius a favor del GI en cap de les variables analitzades (capacitat funcional, qualitat de vida relacionada amb la salut, càrrega del cuidador/a, nombre de comorbiditats, nivell cognitiu, risc social, avaluació del risc d’úlceres).
Aquest estudi qüestiona la utilitat d’una intervenció basada en el seguiment telefònic, realitzada a l’atenció primària i per metges/ses de família externs, en els PCC com a activitat complementària a la seva atenció habitual. També cal tenir en compte que les característiques de la població analitzada (nivell socio-econòmic, àmbit urbà, etc.) podrien influir en els resultats. De moment, doncs, no sembla raonable implementar aquest tipus d’activitat als serveis d’atenció primària en el nostre entorn sanitari.
Referències
- González-Ortega M, Gené-Badia J, Kostov B, García-Valdecasas V, Pérez-Martín C. Randomized trial to reduce emergency visits or hospital admissions using telephone coaching to complex patients. Family practice. 2016 Dec 5; link
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada