Font original: 3 clics
En aquest estudi, realitzat sobre una àmplia cohort danesa, es constata una associació entre l’ús d’antipsicòtics (AP) i el risc de fractures en les persones grans, sense diferències significatives entre els AP de primera o de segona generació. Els resultats mostren un risc de fractura més elevat a l’inici del tractament amb la majoria d’AP (0 a 30 dies).
Diversos estudis han trobat una associació entre l’ús d’antipsicòtics (AP) i el risc de caigudes i de fractures per fragilitat en les persones grans, tot i que la seva associació causal no està tan ben establerta i es desconeix si existeixen diferències entre els diferents AP. Els AP poden produir somnolència, efectes extrapiramidals i alteracions de la marxa i es considera que això contribuiria a augmentar el risc de caigudes i de fractures. Cal recordar que el 80% de les fractures per fragilitat són causades per caigudes.
En aquest estudi de cohorts retrospectiu, es van utilitzar les dades procedents dels registres nacionals danesos. Es van seleccionar 1.540.915 pacients d’edat ≥ 65 anys, residents a Dinamarca, que no havien rebut AP durant l’any previ a l’inici del reclutament (des de 1.999 fins a 2.012). La mitjana de seguiment va ser de 9.6 anys (màxim 14 anys) i les pèrdues van ser mínimes (0.3%). Durant aquest temps, 93.298 pacients van iniciar tractament amb AP i 246.057 (16%) van presentar una fractura per fragilitat. Per ordre de freqüència, la localització de les fractures va ser: fèmur (5.8%), avantbraç (4.7%), espatlla i part superior del braç (3%), canell i mà (1.7%) i pelvis (0.7%).
Es van ajustar les dades per les següents variables de confusió: edat, sexe, època de l’any, comorbiditats (especialment les que s’han associat a un risc augmentat de fractura), fractures produïdes durant ingrés hospitalari o no i consum concomitant d’altres medicaments (fàrmacs hipotensors, antiarítmics, benzodiazepines o altres AP). Tots els AP, excepte la levomepromazina, es van associar a un risc augmentat de fractura per fragilitat. Per a la majoria d’AP, l’efecte va ser major a l’inici del tractament i va anar disminuint amb el temps, excepte en el cas de l’haloperidol i el zuclopentixol, que van mantenir taxes elevades de fractura durant el primer any. La raó de taxes d’incidència (RTI) ajustada durant els primers 30 dies de tractament, va ser de 2.23 (IC 95% 2.08-2.39) per a tots els APs. No es van trobar diferències significatives en les RTIs entre els diferents AP de segona generació estudiats (risperidona, olanzapina i quetiapina) ni tampoc entre els diferents APs de primera generació (zuclopentixol, cloprotixè, haloperidol i flupentixol). Malgrat això, l’haloperidol va mostrar una major associació amb el risc de fractura, amb una RTI de 3.06 (IC 2.64-3.55).
En aquest figura es poden veure els resultats principals de les diferents IRTs ajustades per les variables de confusió:
Font: Torstensson M, Leth-Møller et al. Danish register-based study on the association between specific antipsychotic drugs and fractures in elderly individuals. Age Ageing. 2016 Dec 7. [Epub ahead of print]
Així doncs, aquest estudi reforça les evidències respecte a l’existència d’una associació entre el consum d’AP i el risc de patir una caiguda i/o una fractura en les persones grans, especialment a l’inici del tractament. Tot i que no hi ha diferències rellevants entre els diferents APs, sembla que l’haloperidol podria relacionar-se a un risc lleugerament superior a la resta d’APs. Aquestes dades ens conviden a continuar essent molt prudents en la prescripció d’APs en les persones grans i a reforçar les mesures de prevenció de caigudes, especialment a l’inici del tractament.
Referències
- Torstensson M, Leth-Møller K, Andersson C, Torp-Pedersen C, Gislason GH, Holm EA. Danish register-based study on the association between specific antipsychotic drugs and fractures in elderly individuals. Age and ageing. 2016 Dec 7; link
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada