Estudi realitzat a La Rioja
Anys 2004-2009.
Boletín Farmacoterapéutico de la Rioja
.
. .
.
.
Resum:
1.- Des de 2007 i durant gairebé tres anys en què no s'ha disposat encara de risedronat genèric, les DHD de risedronat prescrites a La Rioja van superar a les d'Alendronat i a més en rangs molt superiors als del conjunt d'Espanya (14 ´66 punts de diferència a La Rioja davant 2 ´74 en el conjunt nacional el 2008), fet aquest que mereix una citació i una reflexió.
2.- El 2005, any en els últims mesos del qual comencen a comercialitzar-se alendronat EFG, la relació de DHD entre els dos principis era pràcticament de 2 a 1 a favor de l'alendronat, per a, en els primers mesos de 2009, últim període analitzat en l'estudi, acabar assolint una relació d'1 ´ 6 a 1 a favor de risedronat.
3.- Aquest
fenomen de desplaçament de la prescripció dins del mateix grup terapèutic cap al medicament de marca o de
"fugida del genèric", coincidint amb l'aparició del mateix, és certament complex en les seves causes i
pot observar-se també en altres grups terapèutics.
4.- Tampoc no semblen acord a un ús racional les
altes taxes de prescripció d'Ibandronat, fàrmac que no ha demostrat reduir les fractures no vertebrals, ni tan sols en assaigs relativament llargs.
5.- A la molt limitada eficàcia d'aquests fàrmacs en persones de baix risc, s'ha d'afegir que tots aquests fàrmacs requereixen
tractaments molt prolongats abans de mostrar els seus efectes beneficiosos sobre la densitat òssia.
Aquest últim factor ens condueix que en la realitat, fora dels assaigs controlats,
la seva eficàcia disminueix en un plus molt important per les altes taxes d'incompliment que presenten processos tan llargs en fàrmacs amb pautes d'administració de vegades complexes per al pacient.
6.- Només un
50% de pacients en tractament amb bifosfonats continuen el tractament
després d'un any d'haver-lo començat, i només un
20% després de tres anys
7.- S'ha de tenir en compte que a més l'eficàcia de tots aquests fàrmacs
és menor per a la prevenció de fractures de maluc, amb diferència les més greus, que per a la resta de fractures amb menys complicacions.
8.-
Els bifosfonats són els
fàrmacs d'elecció en el tractament del'osteoporosi primària postmenopàusica, ja que presenten un millor balanç entre benefici i risc que la resta de les alternatives terapèutiques.
9.-
Alendronat i risedronat són els únics bifosfonats que
han demostrat reduir el risc de fractures de maluc en dones postmenopàusiques amb fractura vertebral prèvia i edat superior als 65anys.
10.-
Com alternativa als bifosfonats, es recomana utilitzar
raloxifè (osteoporosi amb o sense fractura prèvia) o
ranelat d'estronci (osteoporosi amb fractura prèvia), encara que
només en els casos següents: dones que no puguin tolerar els bifosfonats a causa dels seus efectes adversos gastrointestinals, dones que no siguin en condicions d'administrar-los correctament (perquè han d'estar dretes després de l'administració) o quan estiguin contraindicats (anormalitats esofàgiques).
.
.
.
