Repercussions a la pràctica clínica
1.- L'ús d’una sulfonilurea com a tractament de segona
línia de la diabetis tipus 2 s’associa a un control
glucèmic, supervivència i AVAQ comparables
al d’altres tractaments, però a un menor cost i un
major temps fins a la dependència de la insulina.
2.- Les gliptines, tot i no haver estat comparades entre elles, mostren força semblances quant a eficàcia i
algunes diferències quant a seguretat. La seva eficàcia és molt modesta en variables intermèdies com
la reducció de l’HbA1c i no han demostrat beneficis quant a les complicacions micro o macrovasculars
de la diabetis. S’han associat a efectes adversos com processos infecciosos, trastorns articulars, cutanis
i digestius, alguns dels quals greus. Potser per tots aquests motius, el seu ús és pràcticament nul
en alguns països europeus (Holanda, per exemple).
L’ús en terapèutica de les gliptines hauria de ser residual, reservat als pacients que necessiten triple
teràpia oral, recordant que quan cal afegir un tercer fàrmac la primera opció a valorar hauria de ser la
insulina.
Sitagliptina és la que s’ha associat a menys problemes de seguretat, disposa d’una major experiència
d’ús i fins i tot es pot usar –ajustant les dosis- en pacients amb insuficiència renal.
3.- L'ús de BZD s’ha associat amb un major risc de
desenvolupar MA, especialment quan la utilització
és a llarg termini. Caldrà valorar molt curosament
la necessitat de tractament amb BZD i evitar la
seva cronificació.
4.- L’ús d’ansiolítics i hipnòtics s’ha associat amb un
augment significatiu del risc de mortalitat durant
un període d’estudi de set anys, risc que augmenta
amb la dosi d’ansiolític o hipnòtic. Cal valorar
molt curosament la necessitat de tractament amb
ansiolítics i/o hipnòtics, i, en cas que estiguin indicats,
utilitzar la mínima dosi possible i el mínim
de temps necessari.
1 comentari:
Primer que res felicitats pel blog...
Respecte a les recomanacions que es fan... són útils i cal tenir-les en compte, no hi ha dubte, però resulta que quan mires les noves guies de la GEDAPS i de l'ADA com a segona opció, després de la metformina apareix qualsevol dels possibles tractaments existents i el criteri per escollir-lo depèn de les característiques del pacient... la qual cosa clínicament és força més engrescadora.
Una idea, que me'n faig creus que a ningú se li hagi ocorregut a hores d'ara: en lloc d'avaluar-nos segons els fàrmacs que pautem (eqA i eqF)... perquè no avaluen els resultats que obtenim amb els nostres pacients diabètics? Control metabòlic i ingressos o assistències a urgències relacionats amb la DM
Publica un comentari a l'entrada