Resum
Els estrògens i els progestàgens han estat emprats
des de fa més de 60 anys com a tractament simptomàtic
de les molèsties relacionades amb la menopausa.
En els darrers 20 anys, però, el seu ús ha estat
objecte d’un intens debat dins la comunitat científica
a causa dels molts dubtes sobre la seva relació benefici-risc.
Cal dir que les dades sobre la seva eficàcia
provenien, sobretot, d’estudis de disseny observacional.
Als anys 90, els Instituts Nacionals de Salut (NIH
per les seves sigles en anglès) van endegar als EUA
una sèrie d’assaigs clínics amb assignació aleatòria i
emmascarats, coneguts com la Women’s Health Initiative,
que es van aturar prematurament atesos els
riscos detectats als estudis. Pels mateixos anys, el
National Health Service britànic va promoure un dels
estudis de cohorts més grans mai realitzats, el Million
Women Study amb la mateixa finalitat.
Recentment,
s’ha publicat una metanàlisi d’estudis epidemiològics
per avaluar un dels darrers dubtes existents sobre la
qüestió: el risc d’increment de càncer d’ovari associat
amb el seu ús. Avui, finalment, es disposa d’un
conjunt de dades de gran qualitat sobre la denominada
teràpia hormonal substitutòria (THS) que dibuixen
un complex perfil de beneficis i riscos, i que ens permet
definir amb més precisió el lloc que la THS pot
tenir en la pràctica clínica
Recomanacions
Les candidates al THS serien dones entre 40-59 anys
amb símptomes vasomotors moderats a greus que
no tinguin historial de càncer de mama, malaltia coronària,
historial de tromboembolisme venós o ictus,
malaltia hepàtica aguda o persones en risc de patir
aquestes complicacions. També es pot emprar en
dones que han perdut massa òssia i no tolerin altres
opcions per a la prevenció de l’osteoporosi, dones
que han patit una menopausa prematura o han perdut
la funció ovàrica abans dels 40 anys.
El tractament ha de ser el més curt possible i a les
dosis efectives més baixes.
Sembla que el 17-beta-estradiol
transdèrmic presenta un risc menor de
tromboembolisme venós i ictus, i per això molts autors
el prefereixen.
En les dones amb úter intacte, els
estrògens s’han d’associar als progestàgens per prevenir
la hiperplàsia d’endometri i el carcinoma.
Quan
els símptomes estan presents a nivell local es recomana
tractament vaginal amb estrògens.
Conclusions
El WHI i l’MWS constitueixen les millors i més extenses
evidències pel que fa als efectes positius i negatius
de la utilització de la THS. El WHI i, sobretot,
els resultats dels assaigs amb estrògens sols i amb
estrògens i progestàgens combinats, tant en la seva
fase d’intervenció com en la de postintervenció, així
com les dades acumulades d’ambdues fases, constitueixen
un moment culminant de la recerca clínica
finançada amb fons públics.
És altament improbable
que mai disposem d’un altre estudi d’intervenció
en aquest tema amb una grandària de la mostra i
una qualitat semblant. La darrera metanàlisi publicada
confirma la troballa de l’MWS, que l’ús del THS
implica un augment de risc de patir un càncer d’ovari,
així com un augment del risc de mortalitat associada
a aquesta patologia.
Els esmentats estudis demostren que la teràpia hormonal
substitutòria té un complex perfil de beneficis
i riscos.
Si bé l’ús a curt termini d’estrògens
sols o de la combinació d’estrògens i progestàgens
en dones molt simptomàtiques pot aportar millores
en els símptomes vasomotors i en l’aparició de fractures,
la seva utilització a mitjà i llarg termini no
és recomanable .
Els riscos de la combinació ultrapassen
a llarg termini els beneficis, independentment
de l’edat de la dona . Tanmateix, el perfil benefici-risc
és més favorable en dones joves amb histerectomia
prèvia tractades amb estrògens sols .
La publicació d’aquests resultats es va relacionar
amb una davallada de l’ús d’aquests medicaments
als EUA i a molts països europeus.
Les dades de
què es disposen sobre el consum dels medicaments
de finançament públic a Catalunya mostren una tendència
a la baixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada