Font original: Nico Moron Geriatra at Hospital de Mataró (CSDM) Licenciat en Medicina Universidad de Navarra Residencia geriatria Hospital Central Cruz Roja (Madrid ) Societat Catalana de Geriatria I Gerontologia
El tractament de la HTA redueix el risc d’esdeveniments cardiovasculars en ancians amb pluripatologia, existeix una fina línia entre la prevenció de la patologia cardiovascular i l’aparició d’efectes adversos derivada de l’ús d’antihipertensius entre els que podem destacar mareig, inestabilitat, caigudes... el que porta a una pèrdua de qualitat de vida.
Hem de tenir en compte que les persones grans hipertenses presenten generalment altres comorbiditats, tractament que també pot associar hipotensió a la vegada que es veu incrementat el risc d’efectes adversos, medicamentosos i interaccions. Per una altra banda, s’ha de tenir en compte l’efecte hipotensor associat al tractament de la ICC i la insuficiència renal així com els canvis fisiològics dels envelliment que incrementen encara el risc dels efectes adversos. Aquests porten a un augment en el nombre d’ingressos hospitalaris, cost, risc de institucionalització i morbimortalitat.
A més, és important que una vegada s’inicia el tractament antihipertensiu en vells, aquest no sempre es revisa de forma regular ni s’ajusta en funció dels controls de TA. Actualment no existeix un clar consens dels quals deurien ser xifres òptimes de control de TA en aquesta població, si bé es podria dir que en octogenaris no es recomanen TAS < 130 i TAD < 65mmHg. Algunes clíniques parlen d’objectius de TA 150/90mmHg en majors de 65 anys, a la vegada que recomana la conciliació farmacològica almenys una vegada l’any.
En aquest estudi l’objectiu es determinar la prevalença d’hipotensió en pacients en tractament antihipertensiu i l’impacte de la mateixa cohort de població en atenció primària. Es tracta d’un estudi retrospectiu de les dades recollides de la població, inclosa en un altre estudi, per estudi de insuficiència renal crònica i incloïa dades de medicació, TA, funció renal i comorbiditat (en aquest camp, cal destacar com a limitació la no inclosa de discapacitat o demència). El recullen dades de TA a la inclusió, 12 mesos abans i 12 mesos de seguiment. La medicació és va recollir en el moment de la inclusió i 4 mesos previs a la mateixa així com les modificacions 8-12 mesos posteriors. S’estableixen punts de tall de TA120 i es registren ingressos, episodis d’insuficiència renal i mortalitat. Es va estudiar l’associació de mortalitat al rang de TA. Es va realitzar una regressió logística binària per a valorar factors associats ala mortalitat i insuficiència renal aguda. La probabilitat de mort al any es va estimar mitjançant regressió logística binaria per a valorar factors associats a mortalitat i insuficiència renal aguda.
Dels resultats destaca que una proporció significativa de pacients en Atenció Primària mantén tractament antihipertensiu a pesar de ser “hipotensos”. La hipotensió d’associació de forma independent en augment d’ingrés, episodis d’insuficiència renal i mortalitat (no es pot concloure si la hipotensió va ser resultat d’una patologia aguda severa o va ser causa d’ingrés per si mateixa, donat que molts pacients també presentaven ICC i insuficiència renal i no sabem si el tractament es mantenia com a tractament de la ICC (diürètics...). La hipotensió en pacients amb ICC podria ser conseqüència d’un correcta tractament però en l’analísi multivariant van demostrar que la hipotensió era un indicador de mal pronòstic.
Assaigs clínics han demostrat que el tractament antihipertensiu redueix esdeveniment cardiovascular però han infraestimat la importància de realitzar una adequada valoració risc/benefici en pacients vells amb comorbiditat, donades les seqüeles que poden derivar de la hipotensió (caigudes, síncope, por al caure…) Aquestes conseqüències resulten costoses per els sistemes de salut a la vegada que comporten una important reducció de la qualitat de vida dels vells. D’aquí la importància de revisar la medicació de forma periòdica i ajustarla segons el risc/benefici de les mateixes. Així és parla d’objectius de control de TA 80 anys i < 14/90 per els vells més joves, segons les guies NICE. Fins on em de reduir les xifres en pacients fràgils, no queda tant clar si bé TAS < 110 s’associa a un augment de caigudes les quals poden tenir conseqüències fatals. Existeixen evidències de que pacients amb deteriorament cognitiu, criteris de fragilitat i pacients institucionalitzats requereixen una valoració personalitzada a l’hora d’iniciar o no tractament antihipertensiu. De la mateixa manera s’ha de destacar el paper primordial que en el maneig d’aquesta i altres patologies del vell juga el metge A’atenció Primària.
Comentari:
Crida l’atenció, a judici meu, l’alta incidència de hipotensió en pacients vells hipertensos tractats amb antihipertensius, així com l’alt risc de complicacions que de la mateixa es deriven. No obstant, donades les característiques d’aquesta població i la complexitat de la mateixa s’ha de realitzar un abordatge individualitzat tenint en compte la comorbiditat així com la situació funcional, cognitiva i el suport social que asseguri el compliment terapèutic a la vegada que minimitzi els riscs. De la mateixa manera crec que poder hauríem de plantejar-nos objectius menys estrictes en el control de la TA, donades les greus conseqüències que poden derivar d’un control exhaustiu.
Referència:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada