Incontinència urinària: com tractar-la?

RESUM

Quan un pacient presenta una incontinència urinària, sempre s’han de descartar factors tractables que puguin desencadenar-la de forma transitòria, com una infecció d’orina o algun medicament que pren el pacient, entre d’altres. 

Per al tractament inicial de la incontinència urinària per a tots els pacients es recomanen les mesures no farmacològiques, com modificacions en l’estil de vida, exercicis del sòl pelvià (sobretot en la incontinència d’esforç) i l’entrenament de la bufeta en la incontinència d’urgència. 

En la incontinència urinària d’esforç no hi ha cap tractament farmacològic que s’hagi mostrat eficaç. 

Per al tractament de la incontinència urinària d’urgència, si no s’obté resposta amb les mesures no farmacològiques, es pot considerar el tractament farmacològic, tot i que la seva eficàcia és limitada. 

Abans d’iniciar-lo, no obstant, cal valorar-ne la relació benefici-risc, i tenir en compte si la millora esperada en la qualitat de vida dels pacients compensa el risc d’efectes adversos, ja que la incontinència urinària pot tenir un fort impacte psicològic, però generalment no posa en perill la vida del pacient. 

En la incontinència urinària d’urgència, si es considera necessari el tractament farmacològic, es recomanen els fàrmacs anticolinèrgics com a tractaments de primera línia, perquè disposem més dades i experiència d’ús. Tot i que han mostrat millores estadísticament significatives en comparació de placebo, la magnitud és modesta i d’escassa rellevància clínica. 

Es recomana iniciar el tractament amb la mínima dosi possible.Tot i que els pocs estudis comparatius entre els fàrmacs anticolinèrgics no permeten detectar diferències entre ells, es considera que la seva eficàcia és similar. Per tant, l’elecció d’un fàrmac s’hauria de basar en les característiques del pacient, el perfil de toxicitat i, com a últim criteri, el cost. Tots els anticolinèrgics tenen un perfil d’efectes adversos molt similar (sequedat de boca, ocular i cutània, visió borrosa, restrenyiment, retenció urinària, confusió, somnolència, taquicàrdia i discapacitat cognitiva). 

Es pot ajustar la dosi per minimitzar el risc d’efectes adversos i es pot canviar de principi actiu en cas de toxicitat limitant. S’haurien d’evitar en pacients d’edat avançada, a causa dels seus efectes sobre el deteriorament cognitiu, i tenir precaució si el pacient pren altres fàrmacs anticolinèrgics. 

D’entre els fàrmacs anticolinèrgics, es recomana l’oxibutinina, la tolterodina i el clorur de trospi, perquè tenen més experiència d’ús, són més cost-efectius (oxibutinina) i el seu perfil d’efectes adversos és més favorable (la tolterodina d’alliberació prolongada s’ha associat a menys sequedat de boca i el clorur de trospi tindria menys efectes adversos cognitius). El mirabegró pot ser una alternativa quan els fàrmacs anticolinèrgics estan contraindicats, no es toleren o no s’obté resposta. Té un perfil d’efectes adversos diferent al dels anticolinèrgics (infecció urinària, taquicàrdia, nàusea i hipertensió arterial), però no es coneix la seva toxicitat a llarg termini. 

No es recomana l’associació d’un fàrmac anticolinèrgic i el mirabegró per l’addició d’efectes adversos cardíacs. Atès que les proves disponibles del flavoxat són molt antigues i de baixa qualitat, no es recomana per al tractament de la incontinència urinària. 

L’administració intravesical de toxina botulínica és d’ús hospitalari, es considera de tercera línia i és invasiva. Només es podria reservar per a alguns pacients amb una bufeta hiperactiva o amb una hiperactivitat del detrusor d’origen neurològic (per lesió medul·lar o una esclerosi múltiple) que no responen a altres tractaments. 

DOCUMENT COMPLERT