Breu descripció

Eina de GESTIÓ INTEGRAL de la Consulta del Metge de Família.

Disposa de 4 apartats fonamentals:

1.- Kioskomed: resum pràctic i presentacions de les últimes entrades dels blocs docents de Medicina de Família.
2.- CAP WEB Formació: on en diferents apartats es treballen aspectes relacionats amb l'exploració física, tècniques, interpretació de proves, formació del professional, multitud de cercadors sobre MBE... etc.
3.- L´Escriptori Clínic: Una font d´actualització sanitària i indispensable pel dia a dia.
4.- La Consulta WEB: on tracta de temes d´informació i links d´interés. Cercador per pacients i familiars tractan de facilitar el empowerment de la persona.
El Metabuscador d´Informació Sanitària

El Metabuscador

Loading

dilluns, 20 de juliol de 2015

Pronòstic a llarg termini de la calcificació de les artèries coronàries en persones asintomàtiques


L'extensió de la calcificació de les artèries coronàries (CAC) prediu amb precisió la mortalitat als 15 anys en una gran cohort de persones asintomàtiques.

Les estimacions de la mortalitat a llarg termini proporcionen una oportunitat única per examinar el valor de nous biomarcadors, com el CAC en l'estimació d'importants resultats en els pacients.

Ann Intern Med, 07/07/2015 "Long-Term Prognosis After Coronary Artery Calcification Testing in Asymptomatic Patients: A Cohort StudyLong-Term Prognosis After CAC Testing in Asymptomatic Patients"


Resum de l´estudi en Castellà: 

Antecedentes: El grado de calcificación de las arterias coronarias (CAC) y los resultados clínicos adversos a corto plazo están fuertemente relacionados a tras 5 años de seguimiento. Objetivo: Describir la capacidad de las puntuaciones de CAC para predecir la mortalidad a largo plazo en personas sin síntomas de enfermedad arterial coronaria. Diseño: cohorte observacional. 

Marco: Centro único, laboratorio de cardiología ambulatoria. 

Pacientes: 9.715 pacientes asintomáticos. Mediciones. Se recogió la puntuación de calcificación de las arterias coronarias y los datos de factores de riesgo binarios. El resultado final primario fue el tiempo hasta la muerte por todas las causas (mediana de seguimiento, 14,6 años). Se utilizaron modelos de riesgos proporcionales de Cox univariable y multivariable para comparar las distribuciones de supervivencia. Se calculó la estadística neta de mejora de reclasificación. 

Resultados:  
En los modelos de Cox ajustados por factores de riesgo de enfermedad arterial coronaria, la puntuación CAC fue altamente predictiva de la mortalidad por cualquier causa (p < 0,001). Las tasas globales de mortalidad a los 15 años oscilaron entre el 3 % y el 28 % para las puntuaciones CAC de 0 a 1000 o superiores (P < 0,001). El riesgo relativo de mortalidad por cualquier causa varió de 1,68 para una puntuación CAC del 1 al 10 (P < 0,001) de 6,26 para una puntuación de 1000 o mayor (P < 0,001). La mejora de reclasificación neta categórica usando puntos de corte de menos de 7.5 % a 22.5 % o más fue de de 0,21 (IC del 95 %, 0,16 a 0,32). Limitaciones: La recolección de datos se limitó a un solo centro con limitaciones para su generalización. Sólo estaban disponibles los datos de los factores de riesgo binarios, y el CAC solamente se midió una vez.

La mejora de reclasificación neta categórica usando puntos de corte de menos de 7.5 % a 22.5 % o más fue de de 0,21 (IC del 95 %, 0,16 a 0,32). Limitaciones: La recolección de datos se limitó a un solo centro con limitaciones para su generalización. Sólo estaban disponibles los datos de los factores de riesgo binarios, y el CAC solamente se midió una vez. 

Conclusión: La extensión de la CAC predice con precisión la mortalidad a los 15 años en una gran cohorte de pacientes asintomáticos. Las estimaciones de la mortalidad a largo plazo proporcionan una oportunidad única para examinar el valor de nuevos biomarcadores, como el CAC, en la estimación de importantes resultados en los pacientes.


divendres, 17 de juliol de 2015

Diferències claus del Vertigen (Malaltia de Ménière vs Vertigen Posicional Paroxístic Benigne)

Molt bona video formació per recordar els aspectes mes important en la diferenciació d'aquestes dues patologies freqüents.





un video formatiu de la maniobra d'Epley per al tractament del vertigen

Decisions compartides entre el pacient i el professional sobre alternatives terapèutiques


La presa compartida de decisions suposa arribar a un acord sobre el tractament entre professionals sanitaris i les persones, a partir de compartir coneixement científic i preferències dels pacients.

‘Decisions Compartides’, és una eina amb què es vol facilitar la presa compartida de decisions en salut. En aquest procés, el professional i les persones acorden el tractament o estil de vida més adient d’acord amb les preferències i els valors personals de l’individu i el coneixement científic existent, tot sospesant els pros i contres de cada opció. Aquest procés ha estat treballat conjuntament pel Consell Consultiu de Pacients de Catalunya (CCPC) i per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), en el sentit què els pacients hi han intervingut aportant la seves experiències personals i garantint la comprensió dels continguts que l’eina ofereix.

Aquesta eina garanteix informació de sanitat pública, aporta coneixement clínic i compta amb la col·laboració dels pacients”, que han validat que el contingut sigui fàcilment comprensible per a tothom.

Les persones han de participar cada cop més en la seva salut i en les decisions que prenen. Això suposa garantir el seu dret a rebre una informació completa, comprensible i de fàcil accés sobre la seva salut, els tractaments o els riscos que els afecten, de manera que es possibiliti la coparticipació en les decisions, en un procés que suposa deliberació i temps.

Seguint aquesta premissa, el procés de decisions compartides promou que les persones aportin les seves preferències, objectius i valors i el professional clínic informi sobre les opcions de tractament.

L’eina mitjançant la qual es vertebra aquesta iniciativa és un nou canal temàtic a la xarxa (http://decisionscompartides.gencat.cat). En ell ja hi ha disponible informació, instruments de decisió, testimonis i respostes a preguntes freqüents sobre dues malalties: el càncer de pròstata i la malaltia renal crònica avançada. Progressivament, el lloc web s’anirà ampliant amb continguts per a poder afrontar processos importants de decisió davant d’altres malalties.


Un model enfocat a la participació activa

Aquest model compartit reflecteix un canvi important en les idees sobre com les persones han de participar en l’assistència sanitària.  Actualment existeixen diversos models de relació entre els professionals de la salut i les persones, i aquest projecte vol avançar cap a models deliberatius, en què la persona participa activament en el procés de decisió del tractament o actuació assistencial.

Les decisions compartides són particularment rellevants en aquelles condicions de salut en què hi ha més d’una alternativa i és pot fer una elecció, doncs les diferents opcions presenten diferents avantatges i desavantatges. En la majoria de casos es tracta d’abordar malalties cròniques o proves diagnòstiques o de cribratge, i no tant quan la persona s’enfronta a un diagnòstic greu o potencialment mortal.

Compartir les decisions de tractament té avantatges: si la persona s’implica en la presa de decisions és més probable que segueixi el pla acordat, per exemple, prenent la medicació prescrita de forma adequada. A més, els estudis d’investigació també indiquen que les persones que prenen part en aquestes decisions tenen millors resultats de salut que les que no ho fan.

Hi ha diverses raons per les quals les persones poden desitjar compartir la presa de decisions sobre el seu tractament i l’estil de vida amb un professional. Una d’elles és la tranquil·litat de sentir-se ben informat, gràcies a identificar el professional com una font fiable per a confiar que, junts, han pres la decisió correcta. Una altra raó s’explica pel fet que les persones tenen experiències, creences i prioritats individuals que poden influir en les decisions a prendre i que els professionals poden desconèixer, de manera que aquestes consideracions poden servir-los per adaptar les opcions de tractament a cada individu. Per últim, involucrar-se en les decisions pot fer sentir a la persona que està més empoderada i té un major control de la seva situació.

En aquest procés, i per destriar la millor opció per a cada persona i situació concreta, se segueixen dos passos principals. El primer consisteix en informar-se sobre el diagnòstic, tot analitzant les opcions i els beneficis i possibles riscos. El segon necessita que es comparteixin preferències i es triï amb corresponsabilitat.






dimecres, 15 de juliol de 2015

Benzodiacepines abans d'una cirurgia electiva? No, gràcies!



Moltes pràctiques mèdiques s'empren sense que existeixi evidència de la seva eficàcia. Algunes poden ser inefectives, o fins i tot perjudicials. 

Ferran Roche comenta en REMI un exemple, recentment publicat, sobre l'ús de benzodiacepines abans de la cirurgia electiva.

Les benzodiacepines no són medicaments anodins i el seu ampli ús en tots els àmbits de la medicina hauria de limitar-se.







dimarts, 14 de juliol de 2015

Actualització sobre Diabetis tipus 2



Sessió molt pràctica realitzada per Idurre Labaka i Edurne Múgika (R2 de medicina familiar i comunitària) de Sesiones Alza sobre actualització en Diabetis tipus 2.

Es revisen l'actualització dels criteris diagnòstics amb la inclusió del test de Findrisk i s'actualitza l'algorisme del tractament hipoglucemiant.


Utilització simultània de clopidogrel amb omeprazol: interacció clínicament irrellevant!


El clopidogrel és un profàrmac que s’activa al fetge pel citocrom CYP2C19. La disminució de la conversió hepàtica del clopidogrel al seu metabòlit actiu s'ha relacionat amb la utilització conjunta d’omeprazol ja que és un inhibidor d’aquest enzim, tot i que la resta d’inhibidors de la bomba de protons també ho són en major o menor mesura. No obstant això, els resultats sobre la rellevància clínica de la interacció clopidogrel-omeprazol són contradictoris. 
Aquest estudi de casos i controls es va realitzar a partir d'una població de pacients hospitalitzats per una síndrome coronària aguda (SCA o amb història d’SCA prèvia) a Medellín (Colòmbia) durant el període 2009-2010. Aquests pacients foren tractats amb clopidogrel de forma ambulatòria. 
Un pacient-cas es va definir com aquell que va presentar una recidiva d’SCA i un pacient-control es va definir com aquell sense recidiva. 
Entre els 1.680 pacients hospitalitzats, es van identificar 50 casos readmesos amb SCA i 76 controls. No es va trobar una associació estadísticament significativa entre el reingrés hospitalari a causa d’SCA i la utilització conjunta de clopidogrel i omeprazol (OR 1,05; IC 95 % 0,52-2,15; p = 0,885). 
Tampoc no es van trobar diferències significatives en realitzar les anàlisis estratificades amb les variables edat menor de 65 anys, infart agut de miocardi (IAM), antecedents d'IAM, insuficiència cardíaca, malaltia arterial coronària amb stent i malaltia arterial oclusiva crònica. L'anàlisi de supervivència realitzada en els dos grups tampoc no va mostrar diferències estadísticament significatives entre els temps mitjans dels reingressos hospitalaris. 
Repercussions a la pràctica clínica
Els resultats d'aquest estudi se sumen a l’evidència creixent que la utilització simultània de clopidogrel amb omeprazol és una interacció clínicament irrellevant i que, per tant, a l’hora de decidir l’adequació del tractament antiagregant i antiulcerós s’hauria de fer sense tenir en compte aquesta interacció.

divendres, 10 de juliol de 2015

Nou protocol d'actuació enfront de casos sospitosos de malaltia per Virus Ebola (EVE)

El Protocol d'actuació enfront de casos sospitosos de malaltia per virus ébola (EVE) correspon a la versió del 22 de maig de 2015, aprovat en Comissió de Salut Pública del 16 de Juny de 2015 i està en revisió permanent en funció de l'evolució i nova informació que es disposi de l'actual epidèmia.

banner_ministerio_sanidad_consejo_interterritorial
Informació del Ministeri:

"...Este protocolo, nace del protocolo de vigilancia de fiebres hemorrágicas víricas de la Red Nacional de Vigilancia Epidemiológica de 2013. El objetivo es garantizar la detección y el diagnóstico precoz de un posible caso de Enfermedad por Virus Ébola (a partir de ahora EVE) con el fin de adoptar las medidas de prevención y control adecuadas para proteger la salud de la población, así como la de los trabajadores expuestos.

El protocolo está adaptado a las recomendaciones de los Organismos Internacionales y de la Unión Europea y tiene en cuenta la legislación sanitaria y laboral española. En la redacción de las diferentes versiones han participado la Ponencia de Alertas de Salud Pública y Respuesta Rápida y la Ponencia de Salud Laboral, así como diferentes Sociedades Científicas. Este protocolo ha sido analizado y aprobado por la Comisión de Salud Pública y ratificado por el Consejo Interterritorial del Sistema Nacional de Salud.
Al igual que todas las acciones de salud pública y protocolos nacionales de vigilancia, control y respuesta, este documento está dirigido a todos los servicios sanitarios independientemente del tipo de actividad o de la titularidad de los mismos; pública o privada.
En España el riesgo de aparición de EVE, está fundamentalmente asociado a la importación de la enfermedad por viajeros internacionales. Por ello, los Servicios de Sanidad Exterior cuya tarea consiste en la vigilancia y control de puntos de entrada, tienen una gran relación con la aplicación del protocolo.
Este protocolo recoge una información básica sobre la EVE y su agente causal, definiciones de caso en investigación de aplicación en el territorio nacional, procedimientos de notificación a nivel nacional, método de diagnóstico de infección por virus Ébola, medidas de prevención y control de la infección en los centros sanitarios donde se reciban pacientes en investigación o confirmados de EVE, estudio y manejo de contactos de riesgo, recomendaciones al alta de los pacientes y manejo post-mortem de los casos.
Dadas las características y la gravedad de la EVE, son de especial importancia las medidas de protección de los trabajadores, en especial de aquellos que manejen casos confirmados. La aplicación correcta de estas medidas y el uso de los Equipos de Protección Individual propuestos en este protocolo requieren un proceso previo de entrenamiento y el establecimiento de los procedimientos de supervisión permanente de todas las actividades que se realicen en torno a los casos con el fin de minimizar los riesgos para el personal.
A su vez, el hecho de identificar los equipos de protección individual como una de las medidas preventivas, no debe entenderse que es en detrimento de las medidas de organización de la actividad y de adopción de medidas de protección colectivas y restantes obligaciones que, de la aplicación de la normativa se desprendan y a las que se deben conceder la importancia y prioridad que les corresponde y que se debe abordar tanto desde la perspectiva de la protección de la salud de los trabajadores como de la dimensión de la protección de la salud de la colectividad, fundamento este de la salud pública.
Por otro lado, ya desde la planificación de la actividad de un centro sanitario se hace necesaria una cooperación y coordinación efectiva entre todos los actores con el fin de garantizar que todos los trabajadores, con independencia de su vínculo laboral, reciban la información y las instrucciones adecuadas, en relación con los riesgos existentes en el centro de trabajo y con las medidas de protección y prevención correspondientes, así como sobre las medidas de emergencia a aplicar...."

Pregunta clínica: Millora la dieta baixa FODMAP símptomes dels pacients amb síndrome de l'intestí irritable?



La dieta pot millorar la diarrea, pero la majoria d'estudis eren de baixa qualitat (números petits i duració curta), i per això fa falta una majr qualitat en els estudis.


DOCUMENT

Combinacions de fàrmacs a dosis fixes i adherència al tractament


La major part de pacients amb malaltia cardiovascular (MCV) no prenen els tractaments prescrits a llarg termini. Les combinacions a dosis fixes (CDF) podrien millorar l'adherència al tractament en determinades indicacions, tot i que fins fa pocs anys no hi havia gaires estudis respecte a això.

L’estudi Umpire és un assaig clínic aleatoritzat, obert (cec quant a la variable principal), que va incloure 2.004 pacients d’Europa i de l’Índia amb MCV establerta o amb risc de MCV entre juliol de 2010 i juliol de 2011 i amb un seguiment fins a juliol de 2012. L’objectiu de l’estudi va ser valorar si una combinació a dosis fixes d’àcid acetilsalicílic (AAS), estatina i dos antihipertensius comparada amb el tractament habitual millorava a llarg termini l’adherència al tractament indicat i el control dels factors de risc d’MCV (pressió arterial sistòlica i colesterol d’LDL).

Es van aleatoritzar els pacients (1:1) per rebre tractament amb CDF (n = 1002; amb AAS 75 mg, simvastatina 40 mg, lisinopril 10 mg i atenolol 50 mg [o hidroclorotiazida 12,5 mg enlloc de l’atenolol]) o bé l'atenció habitual, en què els pacients rebien els tractaments que el seu metge considerava oportú (n = 1.002).

Les variables principals van ser l’adherència a la medicació (informada pel pacient a partir de la presa de medicaments la setmana prèvia a cada visita) i els canvis en la PAS i en el colesterol d’LDL respecte als valors basals.

A l'inici de l'estudi, es van considerar adherents al tractament 1.233 (61,5 %) pacients, la PA mitjana va ser de 137/78 mmHg i el colesterol d’LDL de 91,5 mg/dl. Al final de l'estudi, després d’una mitjana de seguiment de 15 mesos (rang interquartílic, 12-18 mesos) en el grup assignat a CDF va ser més elevada la proporció de pacients adherents al tractament (86 % vs 65%; RR 1,33; IC95 % 1,26-1,41; p < 0,001) i va haver majors reduccions de la PAS (-2,6 mmHg; IC95% -4,0 a -1,1 mmHg; p < 0,001) i del colesterol d’LDL (-4,2 mg/dl; IC 95 % -6,6 a -1,9 mg/dl; p < 0,001) .

En el subgrup de pacients amb baixa adherència a l’inici de l’estudi (n = 727; 36,3 %), es varen observar majors beneficis al final de l’estudi; en el grup assignat a CDF l'adherència va ser més elevada: 77 % vs 23 % (RR 3,35; IC95 % 2,74-4,09; p < 0,001), i va haver major reduccions de la PAS (4,9 mmHg; IC95 % 7,3-2,6mmHg; p = 0,01) i del colesterol d’LDL (6,7 mg/dl; IC95 % 10,5-2,8 mg/dl; p = 0,11).

No hi va haver diferències significatives entre els grups quant a esdeveniments adversos o a esdeveniments cardiovasculars (50 [5,0 %] vs 35 [3,5%]; RR 1,45; IC95 % 0,94-2,24; p = 0,09 ).

Repercussions a la pràctica clínica

- En els pacients amb MCV o amb alt risc d’MCV, l'ús d'un tractament combinat a dosis fixes (amb AAS, estatina i dos antihipertensius) es va associar a una major adherència al tractament, descensos modestos de les xifres de pressió arterial sistòlica (entre 2 i 5 mmHg) i descensos clínicament poc rellevants de colesterol d’LDL (entre 4 i 7 mg/dl).

- La polipíndola inicialment va ser concebuda per a països subdesenvolupats. En el nostre entorn, probablement aportarà ben poc atès que només obté beneficis clínicament rellevants sobre la pressió arterial sistòlica i hi ha comercialitzades moltes combinacions d’antihipertensius.

Font: ·clics. Joan Antoni Vallès

dijous, 9 de juliol de 2015

Saps diferenciar un vertigen central d'un perifèric?





Idees Clau

1.- Hi ha fins i tot estudis observacionals que arriben a xifrar en més d'un 25% el nombre de pacients amb síndromes vestibulars aguts que pateixen en realitat infarts de circulació posterior

2.-  La desviació oblícua de la mirada està fortament associada a l'existència d'un infart, sobretot en el bulb lateral o la protuberància. 

3.- Qualsevol dels tres signes és capaç de diferenciar vertigen central de perifèric amb major potència que tots els signes neurològics tradicionals combinats.

4.- Un resultat HINTS "benigne" és capaç de descartar a la capçalera del malalt l'existència d'un vertigen central millor que una RM amb difusió realitzada en les primeres 24-48 hores dels símptomes.

.
Font original i en Castellà: El camino de Caplan. Desde la Unidad de Ictus del HUCA  


El síndrome vestibular agudo se caracteriza por la instauración rápida de un cuadro de vértigo, náuseas /vómitos e inestabilidad para la marcha asociados a intolerancia a los movimientos cefálicos y nistagmus. Todo ello puede durar días o semanas. La causa se supone que es vírica (neuritis vestibular o laberintitis) y es un motivo muy frecuente de consulta en los servicios de Urgencias. 

Sin embargo, algunos de los pacientes con síndrome vestibular agudo padecen en realidad un ictus cerebeloso o troncoencefálico. Hay incluso estudios observacionales que llegan a cifrar en más de un 25% el número de pacientes con síndromes vestibulares agudos que padecen en realidad infartos de circulación posterior (Norrving B, Magnusson M, Holtas S. Isolated acute vertigo in the elderly; vestibular or vascular disease? Acta Neurol Scand. 1995;91:43–48.)

Desgraciadamente la sensibilidad de la TAC craneal es muy escasa para diagnosticar los ictus de circulación posterior y se han publicado estudios con RM falsamente negativa en ictus de esa localización (Oppenheim C, Stanescu R, Dormont D, Crozier S, Marro B, Samson Y, Rancurel G, Marsault C. False-negative diffusion-weighted MR findings in acute ischemic stroke. AJNR Am J Neuroradiol. 2000;21:1434–1440).

Clásicamente, desde el punto de vista semiológico, se ha puesto el énfasis en el hallazgo de signos cerebelosos explícitos o de disfunción de vías largas como clave para diferenciar el vértigo central del periférico, pero la efectividad de esta aproximación no es muy buena. En contrapartida, podría ser el análisis cuidadoso de los movimientos oculares el que nos diera la pista diagnóstica principal.

En 1988 se describió el test de impulso cefálico horizontal para explorar el reflejo óculo-vestibular. Se imprime un giro lateral brusco a la cabeza del paciente hacia la derecha o hacia la izquierda y se le pide que mantenga la mirada fija en un objeto situado delante (nuestra nariz, por ejemplo). Los estudios realizados desde entonces demuestran que, en presencia de un síndrome vestibular agudo, la normalidad del test de impulso cefálico horizontal es un buen predictor de vértigo central, mientras que la anormalidad del test señala casi indudablemente hacia un problema periférico. Sin embargo se han descrito pacientes con anormalidad del test e infartos en la región pontina lateral, lo que resta valor a la prueba. En el vídeo a continuación se puede ver un test de impulso cefálico positivo (patológico) hacia la izquierda. 




Otro predictor de patología central en el síndrome vestibular agudo es el nistagmus. El síndrome vestibular agudo se asocia con un nistagmus predominantemente horizontal que bate sólo en una dirección y se incrementa cuando el paciente mira en la dirección de la fase rápida del nistagmus. El nistagmus vertical o de torsión, en este contexto, es un indicador fiable de patología central. El problema es que la mayoría de los ictus que se presentan como síndrome vestibular agudo tienen un nistagmus predominantemente horizontal. Aquí se puede ver un nistagmus vertical en un paciente con un ictus troncoencefálico.



El tercer signo clínico que puede ser útil a la cabecera del enfermo es la desviación oblicua de la mirada. Se trata de una desalineación vertical de los ojos que resulta de un disbalance del tono vestibular derecha-izquierda. Se considera un signo bastante específico de patología central. El Dr. Gamal Sobhy nos lo enseña en este vídeo.




En el año 2009 el grupo que dirige el Dr. David Newman-Toker propuso combinar estas tres exploraciones clínicas en un intento de lograr la mejor sensibilidad y especificidad en la diferenciación clínica del vértigo central y el periférico. Llamaron a la exploración combinada HINTS (Head Impulse-Nistagmus-Test of Skew) y los resultados del estudio que publicaron son de extraordinario interés.

- En primer lugar demostraron que la desviación oblícua de la mirada está fuertemente asociada a la existencia de un infarto, sobre todo en el bulbo lateral o la protuberancia. 

- En segundo lugar demostraron que cualquiera de los tres signos es capaz de diferenciar vértigo central de periférico con mayor potencia que todos los signos neurológicos tradicionales combinados.

- En tercer lugar demostraron que un resultado HINTS "benigno" es capaz de descartar a la cabecera del enfermo la existencia de un vértigo central mejor que una RM con difusión realizada en las primeras 24-48 horas de los síntomas.

Todo ello tiene importancia si consideramos que, según algunos estudios, la tasa de diagnósticos incorrectos de ictus de circulación posterior cuya forma de presentación es un vértigo, llega al 35% (Kerber KA, Brown DL, Lisabeth LD, Smith MA, Morgenstern LB. Stroke among patients with dizziness, vertigo, and imbalance in the emergency department: a population-based study. Stroke. 2006;37:2484–2487), lo que puede acarrear un pronóstico desfavorable en una buena proporción de ellos (Savitz SI, Caplan LR, Edlow JA. Pitfalls in the diagnosis of cerebellar infarction. Acad Emerg Med. 2007;14:63–68). Los errores diagnósticos son más frecuentes en pacientes jóvenes, en quienes no se juzga probable a priori que padezcan un ictus, y la causa con frecuencia es una disección de la arteria vertebral. 

En el siguiente texto de la Universidad Washington de St. Louis hacen un buen repaso del tema: 



Y en este vídeo el Dr. Newman-Toker nos muestra cómo se hace la exploración completa:


dimecres, 8 de juliol de 2015

L'amoxicilina ja no és "cada 8 hores"

Resultat d'imatges de medicacion para niños



Idea Clau

- L'amoxicilna pautada dues vegades al dia és igual d'eficaç que la clàssica pauta de "cada 8 hores" en la major part de casos d'amigdalitis i otitis mitjana.

- Concepte important per facilitar l'adherència terapèutica amb una posologia més fàcil.

Font original: Pepepedia. Copio íntegrament l'entrada ja que m'ha semblat molt interessant

La amoxicilina ya no es "cada 8 horas"

"“Tanta insistencia en pedirme la receta de la Amoxi, total para que se olviden de dársela."...
¿Y ahora qué? ....
¿Cómo le cuadro ahora las ocho horas? ....
- Me comenta una mami enervada al salir del casal de verano.

-          “No pasa nada… No pasa nadaaaaaaaaaa.”

"......Efectivamente, no pasa nada. De unos años a aquí las guías terapéuticas han ido adaptándose a la evidencia de que la amoxicilna pautada dos veces al día es igual de eficaz que la clásica pauta de “cada 8 horas” en la mayor parte de casos de amigdalitis y otitis media. La reconversión de dosis es tan fácil como dividir la cantidad total diaria del medicamento en dos tomas en lugar de en las tres habituales. Pero siempre deberías preguntarle a tu pediatra si se puede hacer ya que:

o   Dependiendo de la patología no siempre es posible ni tan sencillo, y o   Está feo saltarse las indicaciones de tu pediatra a la brava. Para lo que sí nos habilita eso es para poder darle esa dosis que ha quedado olvidada, sea la hora que sea, y olvidarnos del problema.

Es curioso que algo que está ya sobradamente demostrado que funciona y siendo una innovación que facilita considerablemente la toma de la medicación y la adherencia a la misma no se haya incorporado a la práctica diaria de la totalidad de los pediatras y, a la vez, sea desconocido por gran parte de la población.

Sin ir más lejos la calculadora de dosis que tenemos instalada en nuestro programa informático eCAP, sigue dando los resultados de las dosis de la amoxicilna en formato de “cada 8 horas”...."

Para los que tienen ansia de saber más:







Font original: Pepepedia.


Nota de la Dra. Lucía Linares  (pediatra):

Al darrer congrés d'Actualització en Pediatria (PRANDI 2015) ja es va explicar que (a part de la pauta que fa uns anys tenim instaurada a Pediatria en els casos d'amigdalitis bacteriana d'Amoxicil.lina 50mg/kg/dia x 10 dies pautada en dosis de cada 12h en comptes de cada 8h) les noves guies terapéutiques implanten l'Amoxicil.lina cada 12hores també en els casos d'otitis mitjana aguda i de pneumónia, i inclús seria efectiva una pauta de cada 24 hores en els casos d'amigdalitis i otitis. Al nostre equip de Pediatria ja utilitzem fa temps les noves recomanacions. O sigui que, pauta de cada 8h que era el gran inconvenient d'aquest tractament per les famílies, queda resolt.